Una de les principals motivacions d’una de les últimes incorporacions de l’editorial Talentura, el castellonenc Miguel Torija amb El espesor de un lápiz, és escriure. Sembla una evidència en qualsevol autor, però en el seu cas, va més enllà del desig personal de fer-ho i publicar. És el responsable d’un projecte que porta la literatura als instituts de secundària per tot arreu —arriba fins a Itàlia, França o Mèxic, a més d’Espanya— per a descobrir els talents ocults, i s’apunta a qualsevol iniciativa que tinga com a objectiu animar als altres a escriure i, per descomptat, a llegir.
—Com s’adapta un expert com tu en el relat i el microrelat per a escriure una novel·la?
—Doncs com qui va per una selva plena d’arbres tractant de trobar un camí, passant per un embolic de lianes. Pense que la meua manera d’escriure és la menys recomanable, però no sé fer-ho d’una altra manera. Tot i això, sent que la creativitat així té més llibertat. És una manera de treballar més orgànica, més emocionant. Escriure sense plans. Per això sempre tinc tres o quatre coses en marxa a l’hora.
—És eixa la raó per la qual qualifiquen la teua obra d’«inusual»?
—Pense que té més a veure amb l’estil. Tinc la convicció personal que cada història pot estar contada de la manera més adient. Comence a escriure-la com em va eixint, de vegades em trobe amb camins sense eixida i he de tornar enrere, desfer tot allò que no té sentit per al punt on voldria arribar. I després, pense si podria haver-hi alguna altra manera de contar-la que siga més interessant per al lector. És cert que, com tots, tindré trets característics que em defineixen, com podria ser la minuciositat a l’hora de descriure els gestos dels personatges, la importància del que oloren, del que veuen o escolten. Però en les meues novel·les hi ha molt de treball després. Tinc la convicció que cada història canvia depenent del punt de vista.
—I quina és eixa millor manera de contar ‘El espesor de un lápiz’ per la qual t’has decantat?
—La novel·la està escrita en primera persona del plural, en temps present. El narrador està parlant en tot moment amb el lector. Ja havia escrit algun relat amb aquesta veu, però escollir-la per ara m’ha donat molts mals de cap. I tot perquè m’agrada que el lector forme part de la història. No és una novel·la negra, però té una intriga i no existeix cap investigador que la resolga. Són el narrador i el lector els qui ho faran. És un joc complicat de dur endavant, has d’anar molt en compte. Crec haver-ho aconseguit, o això espere.
—Contes la història d’un escriptor capaç de tot per trobar la inspiració que ha perdut. Les seues motivacions són protagonistes principals en tota la trama.
—Pense que cal desmitificar la tendència habitual de creure que en la vida només ens mouen qüestions com l’amor, els diners... Hi ha altres motivacions que fan a la gent prendre determinades decisions, com les obsessions, les addiccions, el sexe. De fet, de vegades són més importants. La cara B de la gent, moltes vegades, és tan important com la cara A. Està mal vist i és políticament incorrecte reconéixer que l’enveja ens fa actuar d’una manera o d’altra, però no hem de rebutjar eixa opció, perquè tots tenim enveges i obsessions.
—I d’on sorgeix aquest projecte literari. Quin és el seu origen?
—Aquesta novel·la naix d’un parc que hi ha en València, un lloc molt inquietant. Després de visitar-lo vaig pensar que havia de parlar d’això i vaig escriure un relat. Hi havia tres personatges que vivien una circumstància que anava a marcar la seua vida. Però es va quedar ahí. Al cap d’uns anys el vaig reprendre. Entre les accions principals hi ha una desaparició i la novel·la tracta de respondre a la pregunta de per què ha fet el que ha fet aquest home. Una persona desesperada perquè no recorda com escriure. Per a fer-ho, necessita viure les experiències per a transcriure-les. Em va semblar una bona opció i vaig anar tirant. Com escriptor no he passat per eixa situació, no té res a veure amb això. Simplement em va semblar una bona manera de donar explicació al que anava a passar. I a partir d’ahí ix tot el llibre.
—Un llibre que et fa fer el pas al mercat literari nacional. Per què amb Talentura?
—Sincerament, anava fa temps darrere de Mariano. Els relats no tenen mercat i editorials que es dediquen a ells hi ha les que hi ha i si no tens un nom, no et publiquen. Amb La isla de las culebras ho vaig intentar, però vaig tindre l’oportunitat de publicar amb La Pajarita Roja, perquè Carlos Tosca i jo som amics des de fa 30 anys. Buscava algú que li donara visibilitat a l’àmbit local, m’ho va proposar i vaig dir que sí. En aquest cas, vaig estar un any i mig buscant agent literari, editorial... un temps que he invertit a millorar la novel·la. Mariano ja la tenia de fa temps i li vaig demanar que la canviara per l’última versió. I li va agradar. Cada novel·la té la seua ubicació. En Talentura hi ha una col·lecció de novel·les inusuals, diferents, de la qual forma part.
—I quines són les teues expectatives una vegada fet el salt.
—Cap. Deixar-la volar. La competència és molta i el meu treball és tan valuós com el de qualsevol altre autor. Al llarg d’un temps l’acompanyaré, faré tot el que puga per donar-la a conéixer. Pot ser el que més m’importa arribats a aquest punt és que la gent no se senta decebuda.
—Una curiositat. Com és de crític amb si mateixa un escriptor que imparteix tallers d’escriptura?
—En realitat, el que faig als instituts és animar als xavals a escriure. Els hi done quatre claus, algunes tècniques creatives, però que puga animar a fer que es fiquen a escriure, em motiva molt. No m’atreviria a dir-los com escriure perquè pense que no hi ha una única manera de fer-ho. En el meu cas, pense que els nostres llibres, tot el que fem i es publica, ens sobreviurà i això és una gran responsabilitat. Eixa és la raó de l’exigència. Quan faig un capítol el puc reescriure 10 o 12 vegades, sóc obsessiu, perquè sóc un escriptor intuïtiu que tracta de traslladar la minuciositat d’un relat a les seues novel·les, quan són coses tan diferents.
