+
Accede a tu cuenta

 

O accede con tus datos de Usuario El Periódico Mediterráneo:

Recordarme

Puedes recuperar tu contraseña o registrarte

 
 
   
 
 

ENTREVISTA

Benjamín Prado: «Llegir és un acte de rebel·lia, sempre»

L'escriptor madrileny protagonitzarà el 15 de febrer una trobada literària a l'IES Serra d'Irta d'Alcalà de Xivert

 

Projectes. Pardo presentarà aquest any nova novel·la i llibre de poesia. - ÁNGEL DE CASTRO

Eric Gras
04/02/2018

Hi ha iniciatives que, de no ser pel boca-orella, passarien totalment desapercebudes. Així, gràcies a un «portanoves», vam saber que l’escriptor Benjamín Prado participarà en una trobada literària a l’IES Serra d’Irta d’Alcalà de Xivert el proper 15 de febrer. Aquesta iniciativa, que forma part del pla de foment de la lectura, ens ha permès parlar amb un autor compromès amb la literatura i un apassionat de la música, una persona que viu i crea cultura.

—A Espanya es llegeix? Es llegeix bé? Hem de fer distinció entre «bona» i «mala» literatura? És igual el que es llegeixi mentre es llegeixi?

—Es llegeix bé, però es llegeix poc. Els lectors són de primera, els nostres índexs de lectura, vergonyosos. Tot comença malament, a les escoles i els col·legis, on encara que sembli mentida, als alumnes ni se’ls fa llegir el Quixot. A Gran Bretanya diuen que un no és completament anglès fins que no llegeix completament a Shakespeare, i a mi aquesta frase em fa molta enveja. Sobre l’últim, millor llegir qualsevol cosa que res: suposo que és més fàcil passar d’un best-seller —alguns són fantàstics, d’altra banda— a Juan Marsé, que de res a Juan Marsé.

—Aprofitant la pregunta anterior, voldria saber la seua opinió sobre aquest tipus d’iniciatives en centres educatius de foment de la lectura.

—Són bàsiques, crec que és imprescindible recordar-los als alumnes que els encanta llegir, el que passa és que no ho saben, en alguns casos. La literatura és una cosa viva, contemporània, en absolut incompatible amb el món d’internet: les i els poetes que estan sorgint, precisament, de la xarxa, ho demostra. Un gran poema ho és tant llegit en un llibre com en un telèfon.

—Vostè és, corregeixi’m si m’equivoco, fonamentalment poeta. Què és ser poeta? Què li procura la poesia en el seu dia a dia?

—No crec que sigui «fonamentalment» poeta. Sóc escriptor. En alguns mitjans posen en els subtítols això d’«escriptor i poeta», que sempre em fa somriure. La poesia és l’art de mirar el mateix i veure una altra cosa, i això està de vegades en els poemes, d’altres en les novel·les, en les pel·lícules, els quadres i fins a determinades formes d’afrontar la vida, de comportar-se amb un mateix i amb els altres.

—Qui diria que han estat les seues majors influències literàries? I per què?

—Primer, dos professors de literatura de la meua escola i del meu institut: un em va fer lector i un altre escriptor, els dos amb el seu entusiasme, la seua capacitat de transmissió i la seua fe en mi. Després, per descomptat, Rafael Alberti: el vaig conèixer quan jo tenia disset anys i ell setanta-sis; la diferència d’edat no va ser un impediment, encara que ell fos molt més jove que jo, per totes aquestes raons que no pot explicar el carnet d’identitat, i ens vam fer amics quinze anys. Em va ensenyar moltes coses, sobretot la seua confiança en la poesia i en la cultura com a motor de la vida.

—Entre la seua tasca professional, destaquen les col·laboracions amb músics com Joaquín Sabina o Coque Malla, entre d’altres. Tenint en compte el Premi Nobel a Bob Dylan o la concessió del Príncep d’Astúries a Leonard Cohen, quin paper juga la poesia en l’àmbit de la música, què li aporta?

—Hi ha cançons de moltes classes, unes apunten al cap, altres al cor i altres als peus, i a mi m’agraden totes, la música sempre m’acompanya. Però les que més m’interessen són les que tenen versos que qualsevol poeta honrat hauria d’envejar. El Nobel a Dylan és pura lògica. I escriure cançons, en principi no és el meu, però és el d’alguns amics i de tant en tant em diverteix ajudar-los. Ara surt un disc d’Amaia Montero, amb la qual ho he passat molt bé fent sis cançons. Actuarem junts aquest any al Festival Internacional de Poesia de Granada. I ho faré amb Leiva al de Barcelona, cinc dies més tard. Pujar-me a un escenari amb Sabina, amb Coque o Los Pereza, com ho vaig fer en el seu moment, o ara amb Leiva, Amaia, Rubén Pozo o Rebeca Jiménez, és una cosa que m’agrada i crec que serveix per portar la poesia on no l’esperaven i guanyar, potser, nous lectors.

—És endinsar-se en terrenys pantanosos, però ignorar la situació política actual i com aquesta afecta al benestar i supervivència de la cultura és una temeritat. Així doncs, quina és la seua opinió sobre la situació o estat de la cultura al nostre país?

—Ho he dit algunes vegades: estem en mans de gent que no ha obert un llibre en la seua vida però a la qual li agradaria tancar-los tots. A ells els interessa així: com menys preparats, més manipulables. Llegir és un acte de rebel·lia, sempre. Mantenir un IVA cultural al 21% només s’explica pel desig d’arrasar la cultura.

—Creu que a Espanya som massa crítics amb nosaltres mateixos o molt poc? Dic això perquè existeix, o a mi m’ho sembla, una mena de menyspreu als autors «de casa». Qualsevol obra d’un autor/a forà rep múltiples elogis ipso facto, sobretot si parlem de joves talents.

—No, això no ho crec. Els espanyols som fantàstics, ho dic sense ironia alguna; una altra cosa és que el pitjor de cada casa arribi a ministre o als seus voltants. I no, els lectors aquí freqüenten molt als autors de casa també, no hi ha més que veure les llistes d’èxits per a comprovar-ho o anar a una conferència de les moltíssimes que donem en els quatre racons del país. Sempre hi ha gent interessada en escoltar-te, beneïts siguin.

—Existeix una identitat cultural al nostre país? I si existeix, sentim vergonya d’ella?

—Doncs no estic molt segur, però tampoc ho estic que això sigui dolent. La nostra tradició és tan rica, que és difícil triar. Cervantes, Góngora, Quevedo, Jorge Manrique, la picaresca —que tant ens defineix, d’altra banda—, la generació del 98, la del 27... Una meravella que hauria de defensar-se a capa i espasa. Mai ho hem fet: el Segle d’Or sencer es troba en parador desconegut, no sabem ni on són enterrats ... Però la paraula identitat, en aquest terreny, és molt interessant: jo crec que això ho dóna la cultura, no l’economia, encara que la filosofría —la erra no és una errata— neoliberal defensi el totalitarisme dels nombres.

—Un escriptor mai deixa d’escriure? Aprofito aquesta pregunta per formular-li una altra: què està escrivint actualment?

—No, un escriptor de veritat no deixa mai de voler escriure; una altra cosa és que ho aconsegueixi tot el temps. Acabo d’entregar una novel·la nova, de la sèrie del professor Juan Urbano, que sortirà per la Fira del Llibre de Madrid, a Alfaguara. I també acabo d’entregar una poesia completa, que sortirà a Visor.

—Per acabar. Què ens ofereixen els llibres, la lectura?

—La possibilitat de no haver de conformar-nos només amb nosaltres mateixos. La força intel·lectual que cal per no ser fàcils d’enganyar. El plaer del coneixement. L’aventura de viure per dins el que no podem viure per fora. Les explicacions que necessitem per saber qui som.