David Jiménez: «Amb la fotografia es posa en joc la maquinària de l’atzar»

Els pròxims dies 7 i 8 d’octubre impartirà un taller a la petita localitat de Pina de Montalgrao —a la Casa Rural Carrer del Pozo—, a la comarca de l’Alt Palància. Un veritable luxe que ha estat possible gràcies al treball de efedePhoto, encarregat d’organitzar aquesta trobada amb un dels fotògrafs més personals i creatius de l’escena actual.

—En primer lloc, i encara que sigui una pregunta molt complexa, voldria que m’expliqués què simbolitza per a vosté la fotografia. Per què dedicar-se a ella?

—Abans que a la fotografia em vaig dedicar a la pintura i també a escriure. Crec que qualsevol mitjà d’expressió té els seus punts forts i que al final el que compta és sentir-se a gust amb un o diversos d’ells. Vas pel bon camí quan notes que et dóna energia i felicitat, i que el que intentes fer va funcionant o et planteja reptes interessants. Per a mi, la fotografia convida a una relació amb la realitat molt especial, molt directa. Es posa en joc la maquinària de l’atzar, hi ha un diàleg entre el que tu imagines i el que la realitat t’ofereix, i a mi personalment aquest diàleg m’ha donat molt i m’ha fet aprendre infinitat de coses, a més de donar-me l’oportunitat de viure experiències i visitar llocs que d’altra manera no hagués conegut.

—Els seus treballs porten rere seu molta investigació i repòs, el seu període de gestació sol ser llarg, no? A què es déu?

—No ha estat premeditat, sinó el resultat d’un procés natural. Sempre he evitat en la mesura del possible fer massa concessions al que se suposava que havia de fer, com a persona i com a autor, i he intentat fer cas als ritmes i les necessitats interiors. Crec que la cuina a foc lent pot millorar el resultat. Crec, també, que hi ha un temps necessari per aprendre més, per anar una mica més lluny, per refinar allò que d’altra manera donaríem per bo massa aviat, i potser podria ser millor. De totes maneres, pot ser que jo m’excedeixi una mica algunes vegades. Per exemple versus va ser un projecte que ha tingut un període de gestació de 15 anys. Potser no calia tant de temps. És clar que alhora he realitzat altres treballs, i tots s’han enriquit mútuament de la convivència.

—Al llarg de la seua carrera has rebut alguns reconeixements importants. Avui dia si un artista vol dedicar-se completament al seu art (i poder «sobreviure»), necessita d’aquest tipus de «recompenses»?

—Per desgràcia, la nostra societat està plantejada de tal manera que fa gairebé necessaris aquest tipus de reconeixements. Mai he tingut obsessió per ells, ni he fet massa per buscar-los, ha sortit gairebé sempre de manera natural, encara que reconec que faciliten molt la vida professional. De totes maneres, crec que una majoria d’artistes tenim, almenys durant gran part de la nostra vida, altres fonts que ens ajuden a sostenir-nos econòmicament. Per sort, les meues altres fonts estan també dins de la fotografia, encara que bé podrien no estar-ho i no passaria res. Crec que això és més desitjable en tot cas a perdre la independència creativa per haver de vendre la nostra obra sigui com sigui.

—En breu impartirà un taller de fotografia a Pina de Montalgrao. Com va sorgir aquesta possibilitat en un lloc, aparentment, tan remot?

—Em van convidar els membres del col·lectiu efedePhoto i em va alegrar molt rebre la seua proposta. Pensàrem també en fer el taller en un espai fora de la ciutat on poguéssim passar el cap de setmana junts. El van trobar en Pina de Montalgrao i tenim molta il·lusió en fer-ho allà. Suposa un esforç extra per part de tots però crec que valdrà la pena.

—Sobre quins aspectes incidirà? Què creu que pot aportar als que decideixin apuntar-se?

—El taller convida a una reflexió profunda sobre moltes coses, qüestions importants del procés creatiu i també de la vida. Penso que tots dos estan molt connectats. Parlarem d’art i de creació, veurem moltes imatges, debatrem sobre què podem fer per millorar i aprofundir en els nostres processos creatius. Espero que els participants s’emportin sobretot un punt de vista diferent sobre el que són i el que poden significar per a nosaltres, i per als altres, les imatges, i també sobre moltes altres qüestions que ens afecten a tots. Espero que s’emportin moltes preguntes interessants sobre les que treballar, i moltes idees que puguin donar fruits i servir d’elements de reflexió.

—Què opina de les eines, xarxes socials i ‘apps’ que serveixen per editar les fotografies? Creu que es perd l’essència de la fotografia amb elles, és a dir, aquesta faceta d’«artesà» del fotògraf?

—Crec que totes les eines són bones, cadascuna serveix per a diferents coses. Que hi hagi certs mitjans d’edició no vol dir que haguem d’usar-los per a tot i en tot moment. Que hi hagi mitjans de tipus «exprés» no està renyit amb puguem seguir treballant amb les imatges com abans, o en formes noves que ens inventem. Jo treballo en digital des de fa ja deu anys, aprofito les noves eines amb molt de gust i alhora segueixo treballant les imatges en formes que podria haver desenvolupat en un laboratori segurament.

—Vivim en un món que avui en dia és purament visual. Quin diria que és el veritable poder de la imatge?

—És una pregunta massa àmplia per poder respondre’t, però crec que les imatges tenen el poder d’explicar-nos certes coses en maneres diferents a la paraula, i poden enriquir l’imaginari interior de cadascú. Crec que la major part del que vivim i recordem les persones, el que som en definitiva, és imaginat. I les imatges «físiques» mantenen una relació molt viva amb aquestes imatges interiors.