Diego Sánchez Aguilar: «La literatura intenta ser una mena de resistència»

—En Factbook

—Sí, a les dues coses. En primer lloc, la meua intenció era construir una falsa distopia: no una projecció de futur per advertir de certs perills (com fan les distopies «ortodoxes»), sinó empeltar certs elements distòpics (una clínica de criogènesi, sectes conspiranoiques, grups terroristes...) dins d’una realitat que és exactament la nostra. Vaig fer aquest joc ficcional perquè, efectivament, he viscut amb por el gir que ha donat la nostra societat des de 2008 fins aquí. Moltes de les lleis i mesures econòmiques que s’han aprovat en aquesta última dècada estan tractades en la novel·la com a elements de ficció distòpica, tot i que estan al BOE (Llei Mordassa, Llei Antiterrorista, LOMCE, retallades, Reforma Laboral...). Podríem dir que el BOE i la premsa diària s’han convertit en aquests anys en el més semblant a llegir una novel·la distòpica. Ja que m’espanta aquesta proximitat, he volgut que el lector també comparteixi aquesta mirada sobre la realitat: he creat un mirall deformant que té la intenció de destacar una veritat essencial: la desaparició accelerada de la vella utopia de la democràcia (que mai va arribar a realitzar-se, però que es mantenia viva d’alguna manera).

—La novel·la sorgeix del desencant social, polític i econòmic?

—Per descomptat. Aquest desencant està encarnat sobretot en el personatge de Rosa. A ella, i al lector, els situo en un món on l’esperit de la lluita revolucionària, de la contestació als atacs polítics i financers (que va tenir el seu més recent cim en el 15M) ha desaparegut i, al seu lloc, s’ha instal·lat una sensació generalitzada que no val la pena lluitar. O, pitjor, que només importa la lluita individual, el coaching, l’egoisme, el «sálvesequienpueda». Els representants polítics estan als peus dels poders financers i contra el ciutadà, que se sent agredit, orfe de representació, d’escapatòria davant els atacs del FMI, dels Homes de Negre, la Troica, els governs... Aquest ambient de derrota, d’indiferència, d’impotència davant tots els atropellaments polítics, econòmics i socials que la unió d’una classe política corrupta i un poder financer inhumà i cobdiciós han estat duent a terme és una atmosfera emocional molt destacada a Factbook. Per això, en la novel·la, l’aparició de certes «personalitats» penjades (director del FMI, de la CEOE, etc.) suposa un punt d’inflexió en aquesta sensació de derrota.

—Estem abocats a la inacció més absoluta? Serem incapaços de plantar cara a la irresponsabilitat i injustícies dels governs i altres organismes del poder?

—Aquestes preguntes que et fas tu són les que vull provocar en el lector. Però puc avançar que no va a trobar-se en la meua novel·la cap resposta. Factbook no és una novel·la de tesi. És un relat de ficció que vol plantejar una sèrie de preguntes que jo intueixo en l’ambient, que estan en mi mateix també, i amb les que he creat un món narratiu en el qual uns personatges giren al voltant d’aquests grans conflictes ètics.

—Fins a quin punt la literatura, amb llibres com el teu, pot oposar resistència al caos regnant avui dia a tot el món?

—La literatura sempre intenta ser una mena de resistència. Escriure és resistir des del moment en què un està creant un món diferent. I, en crear un món, estàs impugnant el món «normal», és a dir, el relat de com són les coses, que sembla inamovible, petri. L’escriptor, per definició, sigui més o menys polític, sempre part des d’aquesta protesta que és negar el món donat per plantejar una visió del món diferent, alternativa, una altra possibilitat. Aquest compromís literari, aquest fer trontollar aquest conjunt de mentides i missatges i relats que es fan dir «realitat» és una cosa que m’interessa especialment de la literatura. Per exemple: la nostra societat es defineix com «solidària», això és el que se’ns ha donat com a realitat, com a definició d’Espanya, d’Europa, de les democràcies occidentals basades en la «Llibertat, Igualtat, Fraternitat». Però, a la meua ficció, l’esclavitud, la repressió, la desigualtat i l’egoisme són components essencials perquè el món de la novel·la no vol acceptar aquesta construcció. I, al mateix temps, incloc també una refutació radical de l’egoisme a través d’aquesta xarxa social anomenada Factbook en què es busca el contrari a l’individualisme: es critica la falsedat essencial de conceptes com «ser original», «ser diferent», «ser genial»..., i es fa una clandestina anomenada, gairebé marcial, a la unió, a la revolució.

—Per ser aquesta la teua primera novel·la, diries que has estat ambiciós? Ho pregunto per la temàtica que planteges i la seua estructura. No és una novel·la a l’ús. Com a poeta, imagino que li dones més importància al llenguatge, no?

—És la meua primera novel·la publicada, sí, però porto molts anys escrivint narrativa, tant relats com a novel·la. I sí que he estat molt ambiciós. Solc ser molt ambiciós quan escric, també en la meua poesia, perquè no sóc un escriptor professional. Sóc professor de Secundària i, quan tinc un forat per seure a escriure, intento fer alguna cosa important per a mi, jugar-m’ho tot en l’escriptura, perquè sé que cada llibre pot ser l’últim, i perquè sé que no té sentit per a mi, per a un escriptor no professional, que no guanya diners amb les seues publicacions, escriure «per obligació». Si tinc una limitada quantitat d’hores de dedicar a l’escriptura, no vaig a emprar-les en escriure alguna cosa que no sigui un repte, que no m’apel·li i intenti apel·lar al lector de forma radical. No té sentit que sacrifiqui les meues escasses hores d’oci a escriure obres «per compromís», ni «per passar l’estona». Ningú em demana que escrigui, excepte la pròpia literatura, i aquesta crida sempre té el to de l’ambició màxima.

—Què significa per a tu haver estat publicat en Candaya?

—Per a mi, publicar amb Candaya és importantíssim perquè és un segell que ofereix una garantia de qualitat que poques editorials han aconseguit. Quan un agafa un llibre de Candaya ja sap que va a trobar una novel·la arriscada, que dóna importància tant a la innovació narrativa com a aquest qüestionar-se la realitat de manera radical que he esmentat abans. Estic molt agraït a l’Olga i Paco per haver confiat en el meu projecte, i és per a mi una immensa satisfacció veure el meu nom al costat d’alguns dels escriptors contemporanis que més admiro com Fernández Mallo, Ruiz Sosa, Mónica Ojeda, Javier Moreno, Miguel Serrano, Leonardo Cano i un llarguíssim etcètera.

—Tornant a Factbook

—Com queda ben clar en la novel·la, no dono consells —riu—. Només plantejo preguntes. Bé, em corregeixo: no «plantejo preguntes» perquè no hi ha un «jo» en la novel·la. És ella qui parla al lector, és el llenguatge, el món i la lògica interna d’aquest món qui parla directament al lector. El paradoxal i l’incongruent són essencials a l’ésser humà i, molt especialment, a la nostra societat actual: ens definim com «democràcia» i empresonem a humoristes. Ens definim en una Constitució, en una Declaració de Drets Humans i altres Grans Textos Utòpics i, però, vam aixecar murs i deixem morir a immigrants. No crec que pugui donar consell, llevat el que planteja la novel·la: no fugis de la pregunta ètica. Pregunta’t què has fet, què faràs. Entra a Factbook.