Valerie Miles: «La literatura ha de buscar sempre la seua època»

—Per començar, voldria preguntar-li per l’impacte de l’espanyol al món anglosaxó que vostè bé coneix. Com sabedora i impulsora d’aquest pont entre les dues «tradicions», creu que actualment la representació d’autors que escriuen en castellà / espanyol gaudeix d’aquest prestigi? Se’ls té en compte?

—Als Estats Units, tothom ho sap, es tradueix molt poc. És una pena que no es tradueixi més perquè hi ha un potencial molt gran que serveixi per conquerir el mercat americà. Dit això, dins del poc que es tradueix, l’espanyol gaudeix d’una posició bastant privilegiada. Diríem que Espanya es troba entre els tres primers llocs pel que a traduccions es refereix, «barallant-se» amb el francès i l’alemany.

—Diu que gaudeix d’una posició privilegiada ara, però, quina era la situació fa uns anys?

—Tota aquesta situació de «bonança» de la qual parlo es dóna a partir de 2008. Abans d’aquest període Espanya no gaudia potser de tant prestigi, d’aquí que ara la tendència sigui bona, les xifres van millorant i veig una obertura molt clara. A què ho atribueixo? Crec que hi va haver un moment, en la dècada dels 60, que els escriptors del boom van conquerir el mercat. Era una cosa nova, que obria una manera d’escriure i de veure el món nou per a un públic que no havia tingut molt accés a la literatura llatinoamericana. Però un cop saciat aquest primer impacte, un cop conegudes les tendències, sempre es busca el nou «gust del mes», no? Llavors, es va espaiar una mica aquesta curiositat. L’interès del mercat editorial nord-americà es va dirigir a altres latituds.

—Per després tornar a redirigir-se cap a la narrativa hispanoamericana...

—Recordo, quan vaig començar a treballar en el món editorial espanyol, que en els Estats Units i en molts altres països, no hi havia tant d’interès en les traduccions. Es deia molt, amb contundència en el sector, allò d’«això no ven». Recordo quan es deia, per exemple, que les traduccions del suec no interessaven, que no venien, fins que va aparèixer un Stieg Larsson que trencava el mercat. Això va passar als Estats Units amb dos escriptors com el Roberto Bolaño i Carlos Ruiz Zafón.

—Dos autors molt diferents entre si, Bolaño i Ruiz Zafón.

—Pols oposats diria jo, però tots dos escriptors representaven els dos fenòmens necessaris perquè existeixi la visibilitat necessària i desperti l’interès del sector: atraure el públic lector culte i que les editorials vegin negoci en ells.

—L’aparició de Bolaño va suposar, sens dubte, un gran avanç pel que fa al reconeixement de la crítica nord-americana.

—Bolaño va irrompre d’una manera absolutament voraç als Estats Units. Tant és així que no es pot ser un escriptor jove americà sense haver llegit a Roberto Bolaño, és impossible. Indiscutiblement, Bolaño està en el cànon.

—Aquest fet provoca que es tradueixin més a autors llatinoamericans que no espanyols?

—Als Estats Units l’espanyol que es parla prové de les comunitats llatinoamericanes, més que d’Espanya. Així mateix, cal tenir en compte és que quan parlem de Llatinoamèrica, evidentment, estem parlant de 22 països de parla hispana i amb un Mèxic, per exemple, que pràcticament dobla la població espanyola.

—Per tant, és normal que la proximitat i la presència de l’espanyol sigui la dels països llatinoamericans, és clar. Virant el rumb lleugerament... creu que el fet que a Espanya es tradueixi més, vol dir que no arribem a apostar nosaltres mateixos per la nostra literatura, pels joves autors? És més factible, econòmicament parlant, una traducció?

—El reconeixement del nom, és a dir, tenir en el teu catàleg un nom que ha tingut èxit i que el públic lector ja coneix, és com una assegurança; saps les xifres de venda aproximades que vas a tenir... Això no treu que la novetat també interessi. Cal tenir com un equilibri entre les dues coses, perquè potser un dia aparegui un escriptor jove del no-res i sigui tot un èxit. Cal no oblidar que als lectors els agrada trobar-se de tant en tant una nova veu, algú que narri la seua generació, el seu temps. El que passa és que, evidentment, per a l’editorial, com tot això és una incògnita, és un risc.

—Quins creu que són els escriptors espanyols i llatinoamericans amb major potencial dins d’aquest mercat angloparlant avui? Una pregunta potser una mica difícil, ho sé.

—És molt difícil dir, si. Podria citar, per exemple, a Andrés Neuman, que poc a poc va obrint-se un lloc en el públic americà. Crec que és un escriptor meravellós. Samanta Schweblin m’encanta, i aquest mateix any ha estat finalista per al Man Booker International Prize amb la seua novel·la —Distancia de rescate—. Espera al fet que descobreixin als Estats Units els seus contes que són impressionants! Ella ocuparà un lloc molt interessant. També en aquesta línia està Mariana Enríquez, molt original, influenciada per aquesta tradició que podria encarnar Silvina Ocampo. És fantàstica. Ara mateix als Estats Units interessa moltíssim el treball d’aquestes autores, com el de les espanyoles Marina Perezagua i Elvira Navarro, que en breu veuran publicades dues novel·les als Estats Units. També destacaria als mexicans Álvaro Enrigue i Carlos Fonseca. El primer segueix el deixant de l’experimentació de Bolaño i el segon, un autor molt jove, crec que té un futur brillant.

—Llavors, hi ha bones expectatives per al futur?

—Crec que ara mateix estem vivint una època molt professional, els joves es prenen molt seriosament el seu ofici.

—Cada vegada experimenten més, no?

—Hi ha molts autors que estan empenyent els límits de la ficció, sí. La literatura ha d’estar buscant sempre la seua època, està reflectint l’esperit del moment. Hi ha molta fragmentació, metaficció, intertextualitat...