Seguim immersos en una profunda crisi. No faig referència a la tan injuriada com vituperada Gran Recessió provocada pels errors en la regulació econòmica, la gran quantitat de delictes comesos per les entitats bancàries o la sobrevalorització de productes, aquesta crisi creditícia-hipotecària i de confiança en els mercats que es va fer palpable en 2008 després de la caiguda del banc nord-americà Lehman Brothers. No és aquesta crisi la que m’interessa ara, encara que també podríem veure-hi alguns resultats d’aquesta altra de la qual parlo, que no és altra que una crisi de les respostes úniques, una crisi de la raó.
Hem fracassat una i altra vegada en aquesta tasca de construir un món intel·ligible. Malgrat els nostres esforços per dissenyar models socials i econòmics que permetessin aconseguir la tan anhelada (com utòpica) llibertat individual i el dret a la igualtat, hem estat incapaços de trobar la fórmula adequada. Seguim amenaçant amb destruir tot el que tenim, el que coneixem, el que som. Tothom es contradiu constantment i això ens porta irremeiablement a viure en un estat palpable de confusió i, el que és pitjor, por. No obstant això, no voldria semblar un àvid defensor de l’ordre inamovible de les coses o el discurs únic; això comportaria a coquetejar amb certes ideologies extremes que en res ens afavoreixen ni ens protegeixen. Així, diria que cal que hi hagi cert caos perquè les possibilitats puguin sorgir, permetent així aconseguir aquesta llibertat anhelada, sempre que assolim una mena d’acord tàcit sobre la responsabilitat i la moral (i sí, ja sé que no és gens fàcil ).
Qüestionar l’establert ha estat, per tant, una constant en la vida de tot ésser humà. Qüestionar la història, qüestionar el pensament, a nosaltres mateixos. Això ens permet créixer, si per creixement entenem una major amplitud de mires. Ja saben, com més sapiguem, més gran serà la nostra confiança i menor la nostra por.
Dit això, cada vegada es fa més necessari reinterpretar-ho tot, aportar noves perspectives sobre el que crèiem era «la veritat» de les coses. I encara que portem molt de temps deconstruint l’universal, encara falta molt camí per recórrer a l’hora de superar l’objectivació i categorització que ens impedeix veure més enllà. En aquest sentit, les arts i les lletres han jugat un paper primordial, permetent-nos creure que l’alternativa a «la realitat» hi és al nostre abast. Distopies i utopies, experimentacions... Imaginació, al cap i a la fi.
Les avantguardes del segle XX van poder trencar algunes d’aquestes rígides barreres conceptuals aconseguint que les nostres ments s’expandissin una mica més, explorant la capacitat de creixement i transformació del propi ésser humà. Però, d’un temps ençà, s’ha produït un lleuger anquilosament o pèrdua d’aquesta visió fantàstica de les coses, limitant novament el nostre poder de percebre «la realitat». D’aquí la necessitat, una vegada més, de reinventar-nos o de tornar a qüestionar el sistema, sense oblidar-nos de l’obligació de preguntar-nos quin paper exercim en ell.
JORNADA A LA LLOTJA DEL CÀNEM
D’entre tots aquests qüestionaments i dubtes, voldria centrar-me en un que fa referència a l’àmbit de la imatge. Sent conscients que aquest segle XXI és un segle purament visual, hem de reflexionar sobre el veritable poder de les imatges, sobre els seus usos i significats, sobre la seua responsabilitat. Realment pensem les imatges que veiem? Les entenem? Quina és la seua legitimitat? Quines possibilitats ofereixen les noves tecnologies? Quin és l’estat actual de l’art fotogràfic o art visual?
De tot això es parlarà segurament el proper 17 de novembre a la Llotja del Cànem amb motiu de la jornada La fotografia en el punt de mira i que té com a objectiu, com ens va comentar Daniel Belinchón, propulsor d’aquesta cita promoguda per la Universitat Jaume I a través del seu Servei d’Activitats Socioculturals (SASC), «la situació del sector en termes de generador de cultura». Així, estan previstes dues conferències obertes que abordaran aspectes relacionats «amb els drets d’autor i el nou 'Estatut de l’Artista' que s’està discutint a les Corts Valencianes i els itineraris professionals que es donen actualment a Espanya». Alexandre Devís i Mónica Lozano seran els encarregats d’oferir uns centelleigs de llum a aquestes qüestions que també es debatran a la tarda en una sèrie de grups de treball en què formaran part Lidón Forés, Marta Martín, Xavier Ferrer, Lucía Morate, Maya-Marja Jankovic, Toni Tirado, Juan Pedro Font de Mora, Juan Plasencia, Lola Barcia i Marinela Forcadell (Fotolateras) i Pepe Ferrer. Tots ells versaran sobre les escoles de fotografia, l’ensenyament reglat i autoaprenentatge, sobre les agrupacions fotogràfiques, la professionalització i promoció en el sector, sobre els festivals, sales d’exposició i esdeveniments... Temes recurrents sobre la formació i creació cultural contemporània des de la imatge, un acte de resistència sobre el que ens és donat. Un tema que creiem més que interessant i oportú.
