Abans de començar, he de fer dos aclariments: 1) aquest text serà insuficient i 2) no he pogut resistir-lo. El coronavirus és ací i ha vingut per a quedar-se.

Instal·lar en la psique humana una idea ha sigut i és un dels principals objectius per a aquelles gargamelles que desitgen ostentar el poder, bé per incompetència pura, bé per por i fer visibles les seues pròpies febleses o bé per un conjunt de catastròfiques dissorts que encara em resulta difícil comprendre. Reconec que soc molt de conspiracions, que res em resulta casual i que sempre em pregunte qui ix beneficiat davant una tragèdia. No obstant això, en aquesta ocasió, crec que hi ha una sèrie de matisos que converteixen a aquesta situació en una cosa nova, potser perfeccionat. En altres episodis —malaltia de les vaques boges, grip H5N1 Aviària, H1N1 Febre Porcina o Ébola— les endèmies o pandèmies no van afectar per igual a totes les classes i estaments de la societat. Perdoneu-me en cas d’error, però el COVID-19 potser haja travessat fronteres, castes o afectat al propi sistema capitalista.

Potser tota la literatura oferida per Naomi Klein no és més que un relat apocalíptic amb xifres, dades, noms i conseqüències. La dependència econòmica, manufacturera i política amb altres països ens posa davant de la nostra destinació i ens deixa triar. El curiós és que Naomi Klein no és una escriptora de ficció.

Empleats d’empreses de l’IBEX 35 ixen de les seues oficines amb els seus equips informàtics. Discuteixen amb el guàrdia perquè no existeix un registre de tota aquesta infraestructura. El guàrdia no té la culpa, clar. Ens posem el vestit de Will Smith en la pel·lícula I am legend (2007) i ens armem amb una irracionalitat aclaparadora. El germen de la por, de l’afany de supervivència ja ha nascut. No hi ha cigrons en el supermercat. Angela Merkel adverteix que el 70% de la població alemanya pot acabar infectada. La Ministra de Salut britànica ja ho està. La imatge del braçalet que identifica a l’infectat, a l’empestat, al pària o al número de seguiment no està tan lluny. La classe política no és immune. Un virus, ja ens el va advertir William Burroughs, és un sistema d’acció-reacció perfecte gràcies a la seua pròpia invisibilitat, intangibilitat, eficiència i anarquia.

A vegades desitjaria que els meus pares no tingueren raó i la suma de xicotets canvis quantitatius no donaren com a resultat un gran canvi qualitatiu. Fem cas a Isaac Rosa i tractem de tindre temes de conversa per a la quarantena.