L’enfonsament dels ideals de tota una família

L’compromesa obra del dramaturg anglès Arnold Wesker, un dels pilars de l’anomenat «kitchen sink drama» va portar als escenaris de la dècada dels 50 i 60 la vida de la classe treballadora del país. El text, com bé assenyala la periodista Marta Cervera, «retrata el desencant d’una família comunista d’origen jueu els ideals dels quals quedaran aixafats per una societat en constant canvi».

Amb detallisme i mim artesanal, Utzet dirigeix aquesta peça que «ens parla del final d’un somni, i no precisament americà», segons indica Sorribes, que afirma que Wesker «dissecciona alhora un fresc ideològic i familiar» a través dels debats d’aquesta família jueva d’un barri obrer londinenc.

Per situar-nos en la història, dir que l’obra comprèn dues dècades de vida d’aquesta singular família, de 1936 a 1956. En aquest període tot oscil·la entre «el combat contra una manifestació feixista a Londres i l’amarg despertar que va suposar per als ideals socialistes la invasió soviètica d’Hongria». És una obra política, existencial, que «convida a un tast pausat sobre la pèrdua d’ideals, el pragmatisme o la resistència irreductible com a forma de vida, encarnada per la mare, Sarah», prenent les paraules de José Carlos Sorribes.

Com dèiem, l’obra s’obre i es tanca amb dos fets històrics: comença el 1936 amb la històrica batalla de Cable Street al West End de Londres, en la qual grups d’obrers es van enfrontar a una manifestació de la Unió Britànica de feixistes i als policies que la custodiaven, i conclou en 1956 amb la invasió soviètica d’Hongria després d’un alçament anticomunista. Al llarg de set escenes contemplem, per tant, el recorregut d’aquestes dues intenses dècades a partir de la mesura posta d’Utzet en un territori que, per Sorribes, és nou per a ell. Referent a això, el propi Ferran Utzet explica: «Vam escollir el text fa un any, captivats per aquest missatge final sobre la necessitat de posicionar-se individualment, que és el que fa cada personatge, tot i les contradiccions de l’exterior».

DESENCANT OBRER

L’autor reflecteix en l’obra el desencant de la classe obrera a Anglaterra després de la segona guerra mundial, quan el creixent pes obtingut pels Estats Units d’Amèrica (EUA) a Europa de la mà del Pla Marshall, d’una banda, i la brutalitat de l’estalinisme, de l’altra, van enfonsar l’esperança en un model de societat més just i solidari. «L’obra parla de com gestionar la decepció davant un món que no acaba sent el que hem somiat», assenyala Utzet, qui al costat de Llàtzer Garcia ha fet una adaptació que ha eliminat elements secundaris. «Hem anat a essencialitzar l’obra, amb set actors, conservant el seu esperit però abreujar», assegura.

Pel que fa a la posada en escena, dir que aquesta concentra la acció en una mena de quadrilàter de 16 metres quadrats que representa l’humil menjador de la família Khan, la família protagonista. Aquesta delimitació provoca un major acostament, o millor dit, un acostament més directe (pel concentrat) amb el públic. «Volem que l’obra arribi a l’espectador com un cop de puny», afirma el director, que assegura que, en realitat, «no és una obra de grans discursos perquè tot està circumscrit a l’àmbit familiar i domèstic».

Amb el pas del temps, els personatges d’aquesta història «busquen nous camins per gestionar les contradiccions», com bé comenta Marta Cervera. Uns opten per allunyar-se de tot i instal·lar-se al camp, mentre altres s’abandonen o s’adapten finalment al sistema. «Aquells que es mantenen més fidels als seus ideals —remarca Cervera— són els que més pateixen», una cosa que desprèn una profunditat intel·lectual que relaciona l’emocional amb la moral en aquest combat ideològic que Wesker dibuixa a la sala d’una modesta casa britànica.

Ferran Utzet creu interessant analitzar les preguntes que planteja Wesker al llarg d’aquesta obra que, recordin, podrem veure a Castelló aquesta mateixa setmana. Interessants seran, també, les preguntes que podrem plantejar-nos nosaltres després de veure aquesta peça teatral.