Mischa Maisky sempre ressalta l’afortunat que va ser i és la seua vida, i això que no ho ha tingut res fàcil. El violoncel·lista letó va haver de sofrir una condemna a dos anys de treballs forçats en l’antiga Unió Soviètica., però això no li va impedir mostrar-se sempre optimista davant la vida. De fet, pot presumir de ser l’únic músic que ha estat deixeble de Rostropovich i Piatigorski.
Serà Maisky el protagonista d’un dels concerts, ja no sols de la temporada de tardor, sinó de tota la programació anual de l’Institut Valencià de Cultura (IVC). El 3 de novembre, la sala simfònica de l’Auditori i Palau de Congressos de Castelló obrirà les seues portes per a rebre a aquest mestre de mestres en el que es convertirà en un veritable esdeveniment, ja que a la presència del letó ha de sumar-se el repertori que ha previst i amb el qual segur delectarà als assistents.
Per a aquest concert, que suposa el retorn de Maisky a Castelló —recordem que va actuar al costat de Martha Argerich fa ara dotze anys, al novembre de 2008—, el violoncel·lista oferirà un repertori basat en un dels compositors més rellevants de la història, un dels pares de la música clàssica: Johann Sebastian Bach.
Un músic d’excepció
Aquesta actuació està dirigida als melòmans més exigents però també als qui vulguin introduir-se en la música clàssica. De fet, és aquesta una oportunitat única per a gaudir d’un dels músics més rellevants del panorama internacional de l’últim mig segle, algú que va començar a prendre classes de violoncel als vuit anys, primer a l’Escola de Música Municipal i després en el Conservatori de Riga, i que als 14, en 1965, ja ingressaria en el Conservatori de Leningrad.
Un dels moments clau en la carrera del músic letó va ser en 1966, quan va aconseguir el sisè lloc en el Concurs Internacional Txaikovski de Moscou i a més va ser aclamat en el seu debut amb l’Orquestra Filharmònica de Leningrad. Un dels components del jurat era el gran violoncel·lista Mstislav Rostropovich, qui li convido personalment a estudiar en el Conservatori de Moscou i allí, sota la seua tutela, Maisky va desenvolupar una carrera sense precedents en la Unió Soviètica.
No era d’estranyar que el món sencer es fixés en ell. Així, un Zubin Mehta que simultanejava el seu treball en la direcció entre l’Orquestra Filharmònica d’Israel i la de Los Angeles, va involucrar a Maisky per a participar en la següent gira estatunidenca de l’orquestra. En 1973 va guanyar el Concurs Internacional de Violoncel Gaspar Cassadó a Florència. En el mateix any va debutar en el Carnegie Hall amb l’Orquestra Simfònica de Pittsburgh sota la direcció de William Steinberg i el seu èxit com a solista no feia sinó incrementar actuació rere actuació.
Va ser per mediació de Rostropóvich que Maisky va estudiar amb el ja esmentat Gregor Piatigorski a Los Angeles, convertint-se en el seu últim estudiant i, al seu torn, en un referent absolut, com el demostra el fet de ser un dels intèrprets més demandats per les sales de concert, auditoris, públic i, sobretot, directors de prestigi. De fet, Maisky ha actuat amb canviats de nom directors com Leonard Bernstein, Charles Dutoit, Carlo Maria Giulini, Lorin Maazel, Zubin Mehta, Riccardo Muti, James Levine, Vladimir Ashkenazy, Giuseppe Sinopoli i Daniel Barenboim i amb artistes de la talla de Martha Argerich, Radu Lupu, Nelson Freire, Evgeny Kissin, Lang Lang, Peter Serkin, Gidon Kremer, Yuri Bashmet, Vadim Repin, Maxim Vengerov, Joshua Bell, Julian Rachlin i Janine Jansen, entre altres.
Carrera en constant evolució
Artista exclusiu del segell Deutsche Grammophon durant els últims 25 anys, Maisky ha realitzat més de 30 enregistraments amb orquestres com la Filharmònica de Viena i la de Berlín, la Simfònica de Londres, la Filharmònica d’Israel, L’Orchestre de Paris, Orpheus Chamber Orchestra i l’Orquestra de Cambra d’Europa, entre altres. Tot això no ve sinó a reforçar el seu estatus d’icona o llegenda viva de la música clàssica.
«Sempre dic que no sóc el més polit o correcte dels violoncel·listes», afirmava no fa molt en una entrevista per a un diari argentí. I seguia: «Alguns toquen millor que jo, però per a mi no és el més important. No m’importa córrer riscos o que em critiquin per ser imperfecte perquè estic buscant la major expressivitat musical possible». Certament, aquest 3 de novembre a l’Auditori i Palau de Congressos de Castelló segur que podrem degustar una altra vegada el seu estil imaginatiu, el seu so càlid i generós.
