Rosario Ferré va publicar en 1990 un volum que contenia nou articles i un relat de ficció sota el nom d’El coloquio de las perras; títol curiós, potent, i que al·ludeix de manera directa a la novel·la curta que Miguel de Cervantes va incloure en les seues Novelas ejemplares, de 1613, «El diálogo de los perros». En aquest volum, l’escriptora porto-riquenya va analitzar la misogínia literària d’aquells anys a través de Fina i Franca, dues gosses, una escriptora i l’altra crítica, que dialoguen sense sorpresa sobre la condició femenina en relació amb l’escriptura i la crítica literària.
En 1990 va néixer a Alcalá de Henares Luna Miguel. La poeta, que també és periodista, a més d’editora —és responsable al costat d’Antonio J. Rodríguez del segell Caballo de Troya fins 2020—, s’apropia del mateix títol que va fer servir Ferré gairebé trenta anys més tard per a presentar-nos un assaig-no assaig en el qual ret homenatge a una sèrie d’escriptores hispanoparlants que, per un motiu o un altre, van ser silenciades o van passar desapercebudes. En preguntar-li si El coloquio de las perras (Capitán Swing) neix com una reivindicació, un al·legat o un homenatge, Miguel ens respon que, en cap cas, «la meua idea ha estat crear un nou cànon, sinó, en tot cas, qüestionar el present».
Luna Miguel busca evidenciar a una sèrie d’autores que ella creu fonamentals. Per a això, ens diu, «el primer pas és començar a visibilitzar noms que fins ara no coneixíem o, simplement, reinterpretar noms que sí que coneixíem però potser d’una manera molt pobra». Tal com ens assegura, «no m’entra al cap que una figura, un premi Nobel com Gabriela Mistral, no hagi estat ben editada a Espanya fins aquest any 2019, 120 anys després del seu naixement; o per què Alejandra Pizarnik és considerada una poeta d’iniciació per a adolescents quan és una escriptora moltíssim més complicada. Per aquest motiu, per a poder fer aquest pas necessari primer cal llegir molt el que no s’ha llegit i qüestionar-se també com ens ha arribat la literatura de dones ara i com l’hem interpretat».
Elena Garro, Rosario Ferré, Pita Amor, Alcira Soust Scaffo, Aurora Bernárdez, Gabriela Mistral, Agustina González, María Emilia Cornejo, Marvel Moreno, Victoria Santa Cruz i Alejandra Pizarnik són les protagonistes d’aquest assaig que no és un assaig pròpiament dit, perquè existeix un acostament a totes elles massa personal, fins al punt que al final de cadascun dels capítols, Luna Miguel escriu una carta individual a cada escriptora. «Crec que es nota que em dedico a la poesia més que a l’assaig, i també que vinc del periodisme digital, un periodisme en el qual els hipervincles, les relacions amb el present i la velocitat són clau i gairebé determinen el text. Per tot això, efectivament, no sé si és un assaig», assegura, per a afegir que tots aquests textos tenen com a principal objectiu «recuperar veus d’altres dones». Així, Luna Miguel prefereix pensar que El coloquio de las perras «és una cosa molt més àmplia, perquè és un text en el qual hi ha un periodisme veloç i molt lliure, i també una càrrega lírica molt forta, com es fa patent en les cartes».
El llibre se centra en autores hispanoparlants perquè, diu, «em venia de gust bastir ponts entre tota la literatura escrita en espanyol per dones del segle XX». Per a Luna Miguel, «a punt d’arribar a l’any 2020 no té cap sentit escriure alguna cosa sobre escriptores en espanyol sense estar contemplada Amèrica Llatina». Cert és que el fet de triar aquestes autores i no unes altres és una decisió subjectiva. Miguel comparteix amb el lector els seus referents. «La llista final, a part de ser capritxosa concorde als meus gustos personals o a les meues obsessions, crec que també respon a com a través d’aquestes dones del passat jo podia parlar de dones del present», remarca. I quines dones del present són aquestes? «A través de l’escriptora peruana María Emilia Cornejo he pogut parlar del Comando Plath, un grup feminista d’escriptores que prenen accions i surten als carrers i debaten, per exemple, o com a través de la història de Marvel Moreno he pogut parlar d’escriptores del Carib que comencen a reivindicar el seu paper i a intentar destruir el racisme que existeix en la literatura colombiana», ens explica.
PAULA BONET
En la gènesi d’aquest llibre existeix una altra figura a tenir en compte, com és la de la vila-realenca Paula Bonet, qui il·lustra la seua portada. Luna Miguel ens conta que ambdues van coincidir en un festival literari a Colòmbia i que van començar a compartir les seues experiències en aquesta cita. «Quan vaig començar a parlar-li d’Elena Garro ella va prendre el seu quadern i va dibuixar un retrat d’ella diferent al que il·lustra la portada del llibre. Va fer un rostre meravellós de l’escriptora mexicana i fou en aquest moment quan vam dir que ella havia d’estar també en aquest llibre», ens confessa, i afegeix: «Crec que Paula és una de les grans activistes per la visibilització de l’art fet per dones, i el seu projecte sobre dones que li han despertat coses i sentiments, que li han ajudat a crear consciència i a crear la seua pròpia consciència també, i que ella diu que són les seues despertadores, fa que pensi en El coloquio de las perras com les meues despertadores».
És aquesta una obra que, dit de broma, ens fa veure que «la literatura no era només una cosa de senyors amb ulleres i pipa».
