Contar històries, relats, tradicions o llegendes urbanes, per què no. Tània Muñoz és una de les poques persones que a dia d’avui intenta fer de l’ofici del que comunament coneixem com «contacontes» alguna cosa que va més enllà, convidant-nos a viatjar amb ella a través d’aquestes petites grans històries que comparteix de viva veu en llocs tan singulars com el refugi antiaeri de Castelló, el Castell Vell o el Museu de Belles Arts, així com en diferents centres educatius. I no contenta amb això, ara és, també, coordinadora d’un festival que neix de la mà de Maestrat Viu i que tindrà lloc a Atzeneta aquest mes de juliol, el Conta’m, del qual ja desvetllarem més coses en breu.
—Ets narradora? Contacontes? Com definiries allò al que et dediques?
—El terme «contacontes» és una traducció literal del terme «storyteller» o «storytelling» i s’ha associat molt al món infantil. Ser contacontes, fer contacontes, anar al contacontes... És tot com un mateix pack i alguns dels que es dediquen a explicar històries reneguen d’ell. A mi, si et sóc sincera, em fa una mica igual, encara que em considero «narradora oral». De totes maneres, he de dir que tot és qüestió del coneixement que té la gent de l’ofici i com a tal, pot variar molt.
—Certament, és més comú el terme contacontes que no el de narrador oral. O aquesta impressió tinc jo, com imagino té la majoria. També és una professió desconeguda i poc reconeguda, no?
—L’any passat vaig estar a Galícia visitant a una companya que és narradora també i em presentava als seus amics com això, com a «narradora». La gent es quedava mirant-me i assentia en forma d’aprovació perquè allà és com una cosa de prestigi; de fet, a Galícia hi ha molt bons narradors que porten com 20 o 30 anys treballant i són persones que pel seu perfil, o no sé ben bé per què, potser per les característiques de la mateixa societat gallega, té major status. Això no passa aquí, no hi ha una tradició tan arrelada. La gent sí que sap el que és un contacontes però hi ha moltes persones que es sorprenen que sigui o es pugui considerar una professió, per exemple. En aquest sentit és una cosa desconeguda. De mi saben que vaig a biblioteques i conte històries, però ja, això és tot.
—I és curiós, perquè la veritat és que la tradició oral és quelcom inherent a nosaltres.
—És una característica de l’ésser humà, si. Existeix com existeix el llenguatge, és una manera d’expressar-nos. Les històries formen part del nostre coneixement. Nosaltres venim d’una societat oral que des de fa molt conviu amb l’escriptura, però continuem sent orals. Tothom sap explicar històries o li agrada que li expliquin històries. El que has de fer és trobar el codi en el que t’agrada que t’expliquin aquestes històries, ja sigui mirant un quadre, una sèrie de Netflix, un videojoc...
—Parles d’uns codis, d’un «llenguatge». Quins codis utilitzes tu exactament?
—Nosaltres tenim una relació molt pròxima al teatre en realitat, perquè és un art que és performatiu, per tant ens posem davant del públic. Conec els recursos i l’experiència m’ha permès saber com ho haig de fer. Això no lleva perquè sigui un art senzill en aparença, doncs només has de contar una història.
—Però no és tan senzill.
—Com a tradició oral podem entendre un gènere que s’anomena etnopoètica, relacionat amb l’antic folklore, i aquest és un camp molt ampli, i té unes característiques que tenen sentit quan es posen en comú, quan el públic entén de què estàs parlant. Com narradors, aquests materials etnopoètics ens interessen per a recuperar-los.
—Quines són les teues fonts?
—Confesso que la nostra professió té una mica de... «tramposa», perquè el que fem és oralitzar. Les nostres fonts són aquelles persones que ens expliquen al seu torn les seues històries. Nosaltres, per tant, contem el que ens estan contant.
—Al mes de juliol, els dies 19, 20 i 21, se celebrarà a Atzeneta del Maestrat la primera edició del festival ‘Conta’m’. Com sorgeix aquest projecte?
—Com a narradora ja havia visitat diversos festivals com a públic i també m’han convidat a alguns d’ells com a professional. En aquelles ocasions, sempre pensava que era una llàstima que aquest tipus d’iniciativa no existís aquí. No hi ha cap festival de narració oral com a tal, però crear alguna cosa així requereix de trobar a les persones que puguin acompanyar-te. Per casualitat o causalitat, em vaig trobar a Josep Meseguer, de Maestrat Viu i vam començar a treballar.
—Què us va moure?
—La idea de fer aquest tipus de festival, que fos itinerant —l’any que ve es desenvoluparà a la localitat de Càlig—, i que parlés o s’aboqués a un tema que ens interessa com és el de les històries de tradició oral que a Castelló està molt poc treballat o s’ha treballat però no d’una manera sistemàtica. Aquesta era una oportunitat molt bona per dir que no només es tracta d’un festival al qual acudiran persones per explicar-nos històries, sinó també treure a la llum aquestes històries típiques dels pobles, que tothom sap, recuperar-les d’alguna manera.
—Històries, tradicions que són de tots al cap i a la fi.
—Aquesta recuperació enllaça molt bé amb la imatge que tenim del Maestrat, una zona de frontera, d’interior, aquesta Espanya buida de la qual es parla ara. Tot encaixa molt bé. Anar a un poble i tenir aquesta experiència sencera de conèixer el poble, les seues històries, en un entorn natural… és una cosa especial.
