«Una veu que vola lliure sobre una maror d’arpegis de piano donant forma a cançons que t’empenyen cap a una dimensió paral·lela». Això afirma Jordi Bianciotto quan parla de Clarobscur, últim disc de Lu Rois, una jove de Sabadell que en poc temps ha sabut guanyar-se crítica i públic.

El proper 16 de novembre, presentarà aquest treball a l’Auditori i Palau de Congressos de Castelló, a la seua sala de cambra Manuel Babiloni, però, qui és realment Lu Rois? Nascuda el 1990, de molt petita va iniciar la seua formació musical i, segons diuen les persones més properes, va convertir el piano en el seu refugi particular. No obstant això, i a causa de la rigidesa acadèmica dels estudis musicals, va decidir trencar el seu vincle amb la música i distanciar-se d’ella, si bé aquest distanciament va durar relativament poc.

Quan va acabar els seus estudis universitaris en Història de l’Art i comissariat, va sentir la necessitat de tornar al piano, al seu refugi, a la seua llar, i poc a poc va anar recuperant aquesta relació íntima amb l’instrument fins al punt de publicar el que es podria considerar el seu primer treball, Camí del Far, el 2014. En aquest àlbum trobem en cada cançó intenses vivències personals de Rois, qui dóna sortida a les seues emocions acompanyada únicament del piano i amb una veu delicada que ja és perfectament identificable, un segell d’identitat. A través d’aquestes peces, la jove va començar a perfilar aquesta atmosfera intimista i fràgil que ha captivat a un nombrós públic, portant-la per escenaris i festivals de tot el país.

ÚLTIM TREBALL

En el seu segon treball Cau de Lluna, de 2016, trobem quatre cançons en què Rois fa seua la llum de la lluna, que brilla tot i estar enmig de la foscor de la nit. Cada tema representa un esclat personal que es tradueix en una sonoritat captivadora, progressiva i de major intensitat. I fa poc més d’un any va aparèixer Clarobscur, la peça d’obertura del qual, titulada «Doppelgänger», és tota una declaració d’intencions. Aquesta paraula alemanya, que al·ludeix a un doble fantasmagòric, li serveix a Lu Rois per compartir amb tots nosaltres «un jo ocult que puc treure a través de la música».

Com remarca Bianciotto, aquesta primera cançó «sona inquietant». I aquesta mena de magnetisme o aura misteriosa es manté en cert sentit al llarg de tot l’àlbum, on parla de «la fosca» com una mena d’amenaça que plana sobre ella. «És un lloc creatiu però que he de observar des de fora, amb una distància. Ja he estat massa temps aquí», li contestava a Jordi Bianciotto en una entrevista.

Malgrat el que podria semblar, i com bé remarca Bianciotto, «no és que Lu Rois vagi d’enigmàtica, però ha establert una relació amb el piano que sembla anar més enllà de les notes i harmonies». Com assenyalàvem al principi, el piano va ser el seu refugi durant la infància, a causa, en part, al fet que quan tenia tot just deu anys els seus pares es van separar. «Era el moment de no crear més problemes i vaig optar pel silenci i per expressar-me a través del piano», explica ella mateixa, conscient que, amb el pas del temps, ha anat evolucionant, incorporant matisos gràcies a uns estudis acadèmics que, malgrat el rígids que poguessin ser, li han permès elaborar composicions molt més complexes i riques.

La música, per Rois, és la seua manera de fer front a les seues zones d’ombra. «Hi ha cançons meues a les quals em fa por enfrontar-me. Com Ruda, per exemple, que per a mi és molt dolorosa. Tocar-la vol dir superar aquesta por i quedar-me després recomposta i no destrossada com quan la vaig escriure», reflexiona. I, encara que tot això «pugui fer pensar en el clixé de l’artista turmentat i autoreferencial», en paraules de Bianciotto, ella assegura que el seu propòsit és «col·lectivitzar» les seues sensacions. «És el que més m’agrada, interpel·lar l’oient amb cada cançó, ja sigui més lluminosa o més trist, perquè no som robots, encara que s’intenta que ho siguem», explica.

VEU EMBRUIXADA

Amb la seua veu embruixada i el seu piano, Lu Rois es mou entre el folk de càmera, el minimalisme ambiental i les balades intimistes envoltant i sorprenent l’oient amb una sonoritat cinematogràfica i una sensibilitat desbordant.

En aquesta ocasió, al concert que oferirà el proper 16 de novembre a Castelló, presentarà Clarobscur. En aquest nou treball discogràfic, com dèiem, a través dels onze temes que el configuren, Lu Rois pinta un quadre de sonoritats infinites i figuracions d’un realisme totalment màgic. Un univers dual, ple de crueltat i amabilitat, d’esperança i acció, de llum i tenebres... sense amagar-ne cap detall. Ens captiva a cada cançó amb melodies hipnòtiques i embriagadores.

Un concert d’aquells que segur ens sorprèn, ja que ens ofereix la possibilitat de conèixer un d’aquests talents que romandran en la nostra memòria.