+
Accede a tu cuenta

 

O accede con tus datos de Usuario El Periódico Mediterráneo:

Recordarme

Puedes recuperar tu contraseña o registrarte

 
 
 
   
 
 

ART

Luis Prades, el gran pintor de la «geometria habitada»

El Menador acull l’exposició antològica ‘Luis Prades. Més de mig segle de pintura’

 

Luis Prades, el gran pintor de la «geometria habitada» El Menador acull l’exposició antològica ‘Luis Prades. Més de mig segle de pintura’ Més de seixante exposicions a l’esquena, seixanta exposicions en més de cinc dècades. Aquest és el balanç grosso modo - GABRIEL BOIA

Inauguració. Prades, conversant amb el diputat de Cultura, el rector de l’UJI i del Consell Social de la Jaume I. - GABRIEL BOIA

Jordi Arnau
21/05/2017

Més de seixante exposicions a l’esquena, seixanta exposicions en més de cinc dècades. Aquest és el balanç grosso modo que es podria dur a terme sobre la trajectòria de Luis Prades, que no dubta en afirmar que «tots aquests anys han estat uns anys en què la inquietud per tot el relacionat amb la cultura, així com la necessitat per expressar-me i la manera de com fer-ho mitjançant el color, ha protagonitzat el meu dia a dia».

Des dels anys cinquanta del passat segle fins al dia d’avui, l’artista castellonenc ha desenvolupat el seu quefer plàstic mitjançant un variat rosari de sèries, alhora que desplegava la seua vocació d’artista en paral·lel a una apreciable faceta cultural, que va tenir el seu major realç en els anys vuitanta com a dirigent de l’Ateneu de Castelló, amb la seua participació en la Junta Rectora del Museu d’Art Contemporani Vicente Aguilera Cerni de Vilafamés durant molts anys i, ja posteriorment, com a membre del Consell Valencià de Cultura, en el qual segueix.

Al llarg d’aquests anys, Luis Prades no ha deixat de plasmar, a través de la seua fecunda trajectòria artística, totes les seues inquietuds, pulsions, interrogants, afanys..., expressió a la fi de la seua personalitat com a pintor i com a ésser humà obert a tot. Ell mateix afirma que gràcies al seu «vocació» ha aconseguit «superar tota mena de dificultats intel·lectuals» que l’han portat a forma part de la història viva de l’art contemporani espanyol.

L’ARTISTA

Escriu Wences Rambla que des de mitjans dels anys setanta, l’obra pictòrica de Luis Prades s’ha caracteritzat per estructurar l’espai plàstic sobre la base d’una clara geometrització; per ubicar-hi parells de figures juxtaposades, oposades o superposades i en diferents posicions i escorços. Precisament, el mateix Prades confessa que «al voltant de l’any 1970, en una exposició a Madrid, vaig veure que allò que estava fent en aquell moment no m’agradava, em vaig adonar que aquell no era el camí pel qual havia de seguir. No podia, i vaig prendre la decisió de canviar el meu llenguatge».

Efectivament, l’artista castellonenc va aconseguir donar-li un gir radical a la seua trajectòria quan va començar a indagar el camp de les pintures gliceroftàliques, fet que a poc a poc ha anat transcendint fins a donar de si una identitat pròpia, recognoscible. No obstant això, mai ha perdut de vista els seus orígens i els seus companys de generació. «Tampoc he volgut ser infidel amb la meua generació, els Ximo Michavila, Andreu Alfaro... Crec que m’he mantingut en aquest discurs, transformant-ho una mica, és clar», afirma.

Aquesta generació de la que parla i de la qual va formar part, va trencar esquemes en el seu moment. Tots i cada un d’ells van virar el rumb de l’estètica imperant. «Va ser la primera generació que, després de la Guerra Civil, va fer front a l’academicisme existent, explica Prades, per afegir que« hi va haver una ruptura considerable i fruit d’això van aparèixer grups de revelancia avui com el Dau al Set, El Paso, el Grup Parpalló, al qual vaig pertànyer, etc.».

València, Madrid, París i després el seu retorn a Castelló. En aquests més de cinquanta anys Prades s’ha enriquit gràcies a les amistats que ha entaulat i al fet que «el que vam veure i viure a l’estranger va ajudar a confirmar una cosa tan senzilla com que no estàvem sols, que podíem compartir un mateix pensament». Aquí va començar tot, tal com recorda no sense certa nostàlgia l’artista, que en tornar a la seua terra natal, a Castelló, va saber que aquest retorn anava a marcar un punt d’inflexió en la seua carrera. «Els pocs que vam poder sortir d’Espanya, en tornar, vam començar a crear una mena de brou de cultiu cultural, un ferment important», assegura. I va ser així, va aparèixer Parpalló i el moviment artístic del Mediterrani que, diguem, va revolucionar l’escena.

PENSAMENT

En preguntar-li a Luis Prades sobre què es necessita per seguir creixent, evolucionant com a artista i com a persona, no dubta a respondre que «sense la inquietud, que ha de ser consubstancial amb tu, no hi ha res. També el no tenir por als riscos. Cal arriscar, sens dubte».

Així mateix, i com un dels artistes de referència en l’actualitat, era impossible no interessar-se per la seua visió de l’art avui. En una entrevista realitzada en aquest mateix suplement fa ja dos anys, Prades va contestar el següent: «Nosaltres, els de la meu generació, teníem un ideal que era eliminar de l’obra d’art aquest aspecte costumista, la ‘historieta’. Volíem que la pròpia obra fos la que expressés alguna cosa per si mateixa, en la línia del que Marshall McLuhan va dir sobre que al continent va el contingut. Sempre he estat a favor d’aquesta faceta. No obstant això, no estic totalment d’acord en que moltes de les obres que es produeixen en l’actualitat han d’anar acompanyades d’una explicació prèvia. Sóc de l’opinió que una obra tingui totes les interpretacions possibles, depenent del que cada espectador opini sobre ella. Crec que és molt més enriquidor així, molt més lliure ».

EXPOSICIÓ

Des que fes la seua primera exposició a la Sala Mateu de la capital de Túria en 1950, les obres de Prades han estat objecte de múltiples interpretacions, crítiques i estudis, han despertat passions i han provocat. La seua vida és la seua obra i ara, amb el títol Luis Prades. Més de mig segle de pintura es pot realitzar en el Menador, Espai cultural un recorregut per la seua trajectòria.

Aquesta exposició, primera gran mostra que acull el nou centre de la plaça Hort dels Corders, ofereix un panorama contingut en quantitat d’obres, però important pel que fa a la selecció d’aquestes. El públic que vagi a la sala expositiva del Menador pot contemplar, apreciar i gaudir diferents èpoques, tècniques, formats i matisos.

El passat mes de març ja vam avançar la notícia d’aquesta exposició que «recull diverses èpoques de la meua trajectòria, des de l’expressionisme a l’etapa en què em vaig preocupar més per l’espai», en les seues pròpies paraules. D’alguna manera, tota obra d’art —moltes de les quals podem veure ara al Menador— és una pregunta que l’artista dirigeix al seu propi destí i al de la humanitat. En algunes d’elles, però, la interrogació es torna mes urgent i tradueix una inquietud metafísica que només els creadors més profunds poden experimentar. És impossible no preguntar-se què esperen els personatges de Luis Prades, disposats, oposats, juxtaposats o superposats entre dues línies d’esquadra i de compàs, quin silenci còsmic tapa les seues boques, a què esfinx absent no saben contestar, què veuen els seus ulls sense ulls, els seus ulls embenats, els seus ulls de gegant...

Luis Prades, el gran pintor de la «geometria habitada», història viva del nostre art.