Sempre que em pregunten per què escriure, contesto que per deixar una empremta, un testimoni del nostre pas per aquesta vida terrenal. És un acte egoista, en certa manera, ja que també ens servim de l’escriptura per exorcitzar les nostres pors, confessar els nostres pecats o somiar desperts. En més d’una ocasió he dit que la literatura és una cosa que inventem per sentir-nos menys sols. No obstant això, he de reconèixer que hi ha literatura, i per tant escriptors, amb un alt grau de compromís cívic, és a dir, literatura que és, en el millor dels sentits, un cant contra les desigualtats i el conformisme de la societat, és a dir, una literatura que serveix com a motor de canvi, de conscienciació, de lluita. Manel Garcia i Grau exemplifica a aquest escriptor combatiu, directe. La seua obra així ho demostra.

Professor, activista, poeta i narrador, pare, germà, fill, amic. Recordar Garcia i Grau és just i necessari, no és un assumpte intranscendent. N’hi ha que veuen en ell a una de les figures principals de la literatura valenciana de les últimes dècades, i tenen raó en creure tal cosa. Els seus llibres de poemes ‘Quadern d’estances’ (1987), ‘La veu assedegada’ (1988), ‘Escenalls dels Miratges’ (1988), ‘Els noms insondables’ (1990), ‘Els signes immutables’ (1991), ‘Llibre de les Figuracions’ (1994), ‘Mots sota sospita’ (1998), ‘la ciutat de la ira’ (1998), ‘Anatema’ (2001), ‘Al fons de vies desertes’ (2002) i ‘La mordassa ‘(2003), donen bona fe d’això, per no parlar de la seua obra assagística i les seues novel·les.

Octavio Paz solia dir que la feina del poeta amb les paraules és, en ocasions, “un treball contra les paraules, i també contra si mateix i contra els seus espectres”. En aquest sentit, Manel va combatre, i ho va fer fins a l’últim sospir. Sabem que va ser una persona notablement implicada en el teixit associatiu de Castelló i del País Valencià. En la meua opinió, crec que ell sabia que “un llibre obert no pot callar cap evidència”, prenent prestades unes paraules de l’autora mexicana Valeria Luiselli. D’aquí la seua vàlua, d’aquí l’admiració que tants i tants li professen.

Avui, 5 de juny, es compleixen deu anys de la seua mort. Deu anys ja, d’absència. Enamorat de la poesia, del seu poder, puntal de la literatura catalana contemporània, Manel Garcia i Grau, aquest historiador del present que va començar a escriure en la seua adolescència i que va aconseguir ampli reconeixement, segueix molt present en la nostra memòria, com així ho demostren els textos de Lluís Meseguer i Vicent Usó, o els poemes que li dediquen Vicent Jaume Almela i Manel Pitarch.

Estudiós de la llengua, amant de la mateixa, Castelló té un deute amb ell i la seua obra comprensiva, directa, necessària.