Elliott Erwitt ha tingut la gràcia de captar alguns moments únics a través de la seua càmera. Seues són algunes de les imatges més icòniques del passat segle, com la tràgica fotografia de Jacqueline Kennedy al cementiri d’Arlington després de l’assassinat de JFK o el seu retrat d’Ernesto Che, entre altres figures públiques de gran rellevància. Ningú dubta de la seua extraordinària capacitat per a exercir aquest fotoperiodisme de qualitat que tant ha enriquit a una professió, la del periodisme, que no seria la mateixa sense el suport visual.
Però Erwitt, al llarg de la seua àmplia trajectòria —als seus noranta anys sembla estar en plena forma—, ha demostrat ser un mestre de l’instant decisiu i posseïdor d’una ironia magistral, com ho demostren molts dels seus treballs més populars com el celebrat Dogs. Precisament, ha estat aquesta una de les fonts d’inspiració del castellonenc Nacho Rosel, qui presenta fins el 12 de gener a la Llotja del Cànem el seu projecte Días perros, tot i que hi ha matisos notables que diferencien els dos treballs.
En el cas de Erwitt, l’objectiu fonamental del seu treball sempre va estar més enfocat a tractar d’evidenciar la paradoxal naturalesa humana a través del contrast de situacions i el sarcasme. En la majoria de les seues instantànies observem un bri d’humor subtil que gairebé sempre ens arrenca un somriure. Per contra, els animals que Rosel ha retratat o capturat a través del seu objectiu ens diuen que aquest és un treball molt més personal pel que fa a la motivació del mateix. De fet, el propi fotògraf castellonenc confessa que tot el projecte neix de l’amor que sent cap a ells.
UN HOMENATGE
Res més endinsar-se en la sala expositiva de la Llotja del Cànem, un pot llegir una mena de manifest o, més aviat, una carta d’amor de Nacho Rosel cap a ells: «Días perros és un projecte fotogràfic que no vaig buscar, sinó que ell em va trobar a mi i el vaig desenvolupar, impulsat per dos motius. En primer lloc, per la meua timidesa a l’hora de fotografiar persones, i en segon, i més rellevant, per l’amor que sento cap a ells, els gossos», escriu.
Aquesta declaració d’amor sincer prossegueix a manera d’oda en què descriu algunes de les característiques més apreciables dels cans, com el fet de ser considerats «companys que ens reben sense jutjar-nos, movent la cua i alegrant-se quan arribem a casa, com si fóssim únics, com si ens haguessin esperat tota la vida», o éssers que «viuen el moment, sense aturar-se en el passat o el futur», i que «confien en nosaltres de forma natural i espontània, sense demanar res». Per a Nacho Rosel, els gossos ens ofereixen una amistat fidel i sincera, i és per totes aquestes raons per les quals ha volgut rendir el seu particular homenatge retratant de manera directa o indirecta en diferents situacions.
La mostra està composta per una sèrie de trenta-quatre imatges, totes elles en rigorós blanc i negre, i aconsegueix el propòsit d’entendrir els nostres cors observant a aquests animals que, segons sembla, segueixen sent els millors amics que podem tenir a la nostra vida. De forma gairebé inconscient, i al llarg dels últims anys, el jove castellonenc va sentir la necessitat de fotografiar-los i ara el resultat és una exposició coherent i no exempta de sentimentalisme.
