Voldria fer un pas endavant i dir prou. Prou a la precarietat i a la falta de professionalitat en el sector cultural. És la meua obligació, des del paper que represento com a vicepresidenta de l’Associació Valenciana de Crítics d’Art (AVCA), advertir i proclamar la meua disconformitat cap a la gestió de la cultura a la nostra província. Voldria alçar la veu i cridar «no» a la inseguretat i desigualtat laboral a la qual s’enfronta el sector artístic i cultural perquè ser artista, comissari/a o crític/a d’art, per citar alguns exemples, és una professió, no un passatemps, i consegüentment requereix d’espais dignes, reconeixement social i remuneració econòmica.

Voldria recordar als dirigents i responsables que Castelló és una capital de província i el centre expositiu on mirar-se i nodrir-se. Deixem d’excusar-nos, amagar-nos i d’escudar-nos en la democratització de la cultura, un fenomen que, com va apuntar Mario Vargas Llosa en La civilización del espectáculo, va néixer d’una voluntat altruista. La cultura no pot ni ha de continuar sent el patrimoni d’una elit. No obstant això, com bé va dir l’autor peruà, aquesta lloable comesa ha tingut l’indesitjat efecte de trivialitzar i adotzenar la vida cultural, on cert facilisme formal i la superficialitat del contingut dels productes culturals es justificaven en raó del propòsit cívic d’arribar al major número. Una vegada més, coincideixo amb Vargas Llosa quan va denunciar «la quantitat a costa de la qualitat».

Des d’aquí, advoco a la no conformitat i assenyalo que existeixen camins alternatius, que més d’un/a ciutadà/na està àvid d’emprendre i descobrir. La cultura no és unilateral i estem desitjosos de comprovar que Castelló —ciutat i província— es desprén del cercle viciós que ha monopolitzat la cultura durant anys. Deixem a un costat als apassionats de l’art, donem la benvinguda als professionals i lluitem perquè l’espectacle doni pas a la cultura.