Un cotxe: el Seat 600, un vehicle que va marcar a tota una generació per ser un dels primers que va estar a l’abast de la classe mitjana i treballadora a Espanya, i que va canviar la manera de viatjar en la seua època. Una obra de teatre escrita per Pere Riera. Una actriu: Mercè Sampietro.

Riera s’ha servit d’aquest mític cotxe per a traçar la història de La dona del 600, «una comèdia molt divertida que no força el ‘gag’»La dona del 600, en les seues pròpies paraules. El dramaturg explica que la seua idea era escriure una espècie d’homenatge a una de les icones més importants que ha acompanyat la història de vida «dels nostres pares i avis». No obstant això, existeix una càrrega emocional i molt més profunda en aquesta obra que es representarà en el Teatre Principal de Castelló —el pròxim 16 de febrer, a partir de les 20.00 hores— i l’acció de la qual es duu a terme a casa de Tomás, interpretat per Jordi Banacolocha, un vidu de setanta anys que viu sol i passa les hores com pot i al qual la seua filla Montse, a la qual dóna vida Àngels Gonyalons, li regala una maqueta d’un Seat 600, el cotxe que van tenir molts anys i que va ser batejat com ‘Confit’ per la seua difunta dona, representada per Sampietro.

Aquesta obra, en paraules de José Carlos Sorribes, «oscil·la entre la comèdia i el drama sobre relacions familiars, en general, i en concret sobre com superar el buit que provoca la pèrdua d’un ser estimat», i Riera aconsegueix tot això «amb cura i saviesa artesanals». El mateix autor assegura que li agrada molt «agafar un tema marc i, des d’aquí, tractar un tema de fons». En aquest cas, el tema marc és el Seat 600 i la qüestió de fons gira entorn de la nostàlgia que provoca perdre, d’una banda, a la teua dona i, per l’altre, a la teua mare.

Aquesta peça, per tant, ha acabat sent «una reflexió sobre el duel i la pèrdua, sobre la capacitat (o incapacitat) que podem tenir els uns i els altres d’afrontar la mort d’un ser estimat. Més concretament la mort d’una mare. El seu record no és fàcil d’esborrar. De fet, què carai, no s’esborrarà mai. Perquè, com és ben sabut, la mort ens fa marxar, però no desa-parèixer», assenyala Riera.