L’escriptora Isabel-Clara Simó i Monllor (1943-2020) era deu anys major que jo. Alcoiana, es llicencià en Filosofia a la Universitat de València i exercí la docència en diversos instituts: Bunyol, Figueres i Barcelona, ciutat en què s’establí definitivament. Als 25 anys es casà amb el periodista figuerenc Xavier Dalfó, que havia fundat el 1954 la revista gironina Canigó i a qui reemplaçà en la direcció del setmanari entre 1971 i 1983, any en què l’hagueren de liquidar per falta d’ajudes institucionals de l’administració de Convergència. Després d’haver estat sancionada en diverses ocasions durant el franquisme, s’havia convertit en la publicació periòdica catalana més molesta, manifestament oberta als corrents independentistes.
En aquell període de transició democràtica Simó fou una col·laboradora prolífica en mitjans de comunicació valencians i catalans. A més del ja citat Canigó, publicà assíduament en El Temps, Avui, Diari de Barcelona, Serra d’Or, El Periódico de Catalunya. Fou aleshores quan començà la seua obra literària que, entre les narracions És quan miro que hi veig clar (1979) i la novel·la negra La sarbatana (2019) consta d’una cinquantena de títols, generalment reduïts al nom del protagonista i alguns dels quals molt difosos entre l’alumnat de secundària i batxillerat: Júlia (1983), Raquel (1992), La salvatge (1994), La innocent (1995), Joel (1996), L’amant de Picasso (2015), Jonàs (2016), etc.
Una tirallonga de premis han adornat la seua obra literària i periodística, així com la seua trajectòria cívica. Així, ha sigut la primera dona a qui l’Ajuntament d’Alcoi va concedir la Medalla d’Or de la ciutat i a qui també va atorgar la distinció de Filla Predilecta en el transcurs d’un acte que es va celebrar en el saló de plenaris el 27 d’abril de 2013, i al qual vaig assistir en representació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Aquell dissabte de primavera va eixir un dia rúfol i gèlid. Abans de l’acte, que fou a les sis de la vesprada, em vaig entretindre passejant per les immediacions de l’ajuntament fins que, quan es va posar a plovisquejar, em vaig refugiar en una cafeteria pròxima. La cerimònia resultà tan freda com el dia, sobretot perquè entre parents, amics i escriptors, va assistir poca gent. Ella es va mostrar emocionada, agraïda i un poc confusa. Va donar les gràcies a la corporació concisament i, després de saludar-la i de felicitar-la, me’n vaig tornar cap a casa.
Vaig assistir a eixe acte, entre altres motius, per a felicitar-la personalment i per a agrair-li un detall literari que havia tingut amb mi a pesar que, tant per motius d’edat com de lloc de residència, havíem tingut poca relació. Fins aleshores només ens havíem saludat amb motiu d’alguna conferència o d’alguna activitat literària. En efecte, una vesprada tòrrida d’agost de 2011 em va tocar per telèfon. S’identificà directament i, sense subterfugis, em demanà permís per a reproduir un passatge d’una novel·la meua amb què havia començat la seua primera carta de la sèrie que s’havien enviat ella i l’escriptora d’origen argentí Patrícia Gabancho i que, amb un pròleg de Vicent Sanchis, es va publicar amb el títol Cartes d’independència a la vora d’una tassa de te (Acontravent, setembre 2011). Li vaig agrair la deferència i, naturalment, li vaig donar el meu consentiment perquè procedira com millor considerara.
Així comença l’obra mencionada:
«L’Ametlla del Vallès, 8 de març del 2019.
Benvolguda Patrícia:
He llegit en El tatuatge dels apàtrides, de Josep Palomero, una notícia històrica que m’ha interessat i he pensat que també et podria interessar a tu. Es tracta d’Elisabet de Baviera, la que es va fer famosa com a Sissí, a causa d’unes pel·lícules que de tan cursis ens van entendrir; estava casada, com saps, amb l’emperador Francesc Josep I; dona vanitosa i complicada, estava amargada de viure a Àustria, lluny de la seva Hongria, dos pobles que, tant de temps junts i mai no es van entendre (no sé si et sona aquesta cançó).»
Diuen els obituaris que ha escrit fins al final. Era una escriptora vocacional, de gran olfacte literari, perseverant i compromesa. La trobarem a faltar.
