+
Accede a tu cuenta

 

O accede con tus datos de Usuario El Periódico Mediterráneo:

Recordarme

Puedes recuperar tu contraseña o registrarte

 
 
   
 
 

Reflexió sobre el sentit del món teatral i artístic

La Zaranda presenta el 29 a Benicarló i el 30 a Benicàssim ‘El desguace de las musas’

 

Els actors. Gabino Diego serà un dels protagonistes d’aquesta «comèdia». - VÍCTOR IGLESIAS

Sara Llopis
24/03/2019

Cal mantenir la tensió, jugar-se-la en cada situació, desenvolupar cada realitat escènica perquè esdevingui viva. Això és el que opinen des de La Zaranda, Premi Nacional de Teatre en 2010 i responsable d’una obra que està inspirada en la desapareguda Bodega Bohèmia de Barcelona. Parlem dEl desguace de las musas, al·legoria d’una cultura apuntalada, «que espera l’ensorrament, situada en un cau lúgubre infestat per les rates que apunten als nostres treballs, on un nucli d’artistes aïllats i contracorrent resisteixen, esgotats, entre la resignació i l’enverino, sense cap heroisme, més aviat a la mercè d’una època que renuncia al poètic».

La Zaranda proposa així una reflexió sobre el sentit del món teatral i, per extensió, artístic davant el mercat de l’oci o la banalitat dels famosos, «una metàfora de la claudicació de l’art, la devaluació del sentit crític i la profunditat del missatge poètic en contraposició a la preponderància de la burocràcia, el conformisme, la vulgaritat o la taquilla», tal i com assenyalen des de la pròpia companyia.

Quin millor punt de partida per parlar de tot això que el món de la revista i les varietés, un gènere proscrit avui dels manuals escènics, relegat a l’oblit i fins i tot menyspreat? Es pregunten. De la mà del reconegut actor Gabino Diego, juntament amb Inma Barrionuevo, Mª Ángeles Pérez-Muñoz,Francisco Sánchez, Gaspar Campuzano i Enrique Bustos, tindrem ocasió d’intentar respondre a aquesta qüestió els proper dies 29 i 30 de març a l’Auditori Pedro Mercader de Benicarló i en el Teatre Municipal de Benicàssim.

Escrita per Eusebio Calonge i dirigida per Paco de La Zaranda, l’acció transcorre en un tronat cabaret, un cau on les velles glòries que mai no van tenir cap fama assagen i tornen a assajar un nou espectacle amb l’esperança que els tregui del pou. «No es tracta de desempolsar nostàlgies per a posar-les a la venda», diu Calonge, per afegir a continuació, «sinó de reviure, rescatar, si es vol, amb el dolor intacte, obrint les cicatrius, un món que va ser referent de la nostra cultura teatral i per tant de la història que ens va conformar, per a explicar-nos la societat que som».

Calonge remarca que amb aquesta obra s’extableix «des de les seues falses esplendors de tela lamé i lluentons» una al·legoria amb la realitat, un paral·lel amb l’actualitat, «on sembla impossible el consens per a treure a flotació l’empresa, amb vedettes que amenacen amb deixar l’antre i l’ombra del passat sempre s’arrossega com una càrrega». Així l’espectador es troba amb un crostós cortinatge de lluentons que desprèn tuf de suor i desinfectant, unes notes musicals que s’escampen per la penombra mal ventilada abans de diluir-se en el fons dels gots, uns focus que difonen blau de nit per donar pas al delmat cor de cupletistes que assaja una rudimentària coreografia. Una imatge grotesca, trista fins i tot, amb aquelles brillants quincalles que ens parlen d’un temps passat de cert esplendor i un present desolador. I és que en aquesta peça teatral de La Zaranda, tot és frívol, tràgic, encara que mai es perd aquesta vis còmica.

En ‘El desguac de las musas’ veiem carns endurides que enterren tants desigs, mirades nues que saben de tants crepuscles, que és impossible no simpatitzar amb aquests coristes, vedets esgotades, imitadors en declivi... Sens dubte, estem enfront d’una «particularíssima forma d’entendre el teatre, una comèdia sempre a la vora de la tragèdia. Sense fronteres», com va escriure la periodista Eva Díaz.

UN TEATRE SINGULAR

Han passat més de quaranta anys des que La Zaranda va emprendre el seu camí teatral, al llarg del qual ha realitzat una intensa tasca creativa que li ha valgut un gran prestigi internacional. La seua trajectòria té com a constants teatrals el compromís existencial i la delitat a les seues arrels tradicionals; com a recursos dramàtics, l’ús simbòlic dels objectes, l’expressivitat visual, la depuració de textos i la plasmació de personatges límit, i com a mètode de treball, un rigorós procés de creació en comunitat.

La Zaranda, com un sedàs que preserva l’essencial i rebutja l’inservible, desenvolupa una poètica teatral que, lluny de fórmules estereotipades o efímeres, ha consolidat un llenguatge propi que sempre intenta evocar la memòria i convidar a la reexió.

L’origen del teatre La Zaranda es remunta al període de trànsit, a la dècada dels setanta. Després d’un cúmul d’experiències individuals, fou el 1978 quan es va produir la trobada i la decisió de condensar totes aquelles experiències en una fase de treball. Partien d’unes premisses per “fer camí”: voler conduir l’obra teatral fins a aquell punt de tensió en què drama i vida conueixen, negar qualsevol concessió al teatre mort, amb tots els seus academicismes evidents, al teatre de les falses avantguardes, amb patent de modernitat, aplicades al decorativisme més banal i l’esclerosi, que només condueix al badall.

Anar més enllà de les formes adquirides, no abandonar la recerca constant, renunciar a les fites reeixides que puguin establir una rutina, refermar un estil en permanent transició... el que importa és l’acció de crear! No fabricar conserves artístiques que s’obrin en cada representació. Cal mantenir la tensió, jugar-se-la en cada situació, desenvolupar cada realitat escènica perquè esdevingui viva.

Per a molts, com un altre periodista reconegut com José Luis Romo, l’existència de La Zaranda a l’Espanya de 2019 és, senzillament, «un miracle». Premiats per la crítica a Madrid, Barcelona, Montevideo, Buenos Aires, Nova York o El Caire, entre altres ciutats, ara podrem gaudir amb ells a la província. Un luxe.