Diu Álvaro Vicente que Julián Fuentes Reta «es pot erigir, sense lloc al dubte, com a descobridor per al teatre espanyol d’Andrew Bovell». Això és així perquè, primer de tot, el director espanyol és l’únic que ha apostat al nostre país per la literatura dramàtica de l’australià, i podria dir-se que fins i tot ha estat l’únic de tota Europa, a excepció d’algun muntatge aïllat a Regne Unit.
Aquesta espècie de relació entre tots dos ja es va saldar en 2015 amb tres Premis Max, fruit de la producció Cuando deje de llover, que va ser reconeguda com a millor obra teatral i millor direcció, a més d’un guardó a la millor actriu secundària. I ara tornen a sorprendre amb Las cosas que sé que son verdad, obra que es va entrenar a Teatros del Canal de Madrid i que ara, en plena gira, aterrarà en el Teatre Principal de Castelló diumenge que ve, 23 de febrer, a les 18.00 hores. Serà aquesta l’última col·laboració entre Fuentes Reta i Bovell? Sabem amb certesa que no, ja que el dramaturg està escrivint una obra sobre la nostra història, l’espanyola, la del segle XX, des d’Austràlia, en la qual serà la tercera col·laboració del tàndem, una obra que promet ser un tsunami.
Centrant-nos en Las cosas que sé que son verdad cap assenyalar que estem parlant d’un projecte teatral que situa els mecanismes familiars en el centre del seu eix argumental i que té com un dels seus principals atractius la interpretació de Verónica Forqué.
Al costat de la reconeguda i benvolguda actriu es pujaran a l’escenari del Principal els actors Julio Vélez, Pilar Gómez, Jorge Muriel, Borja Maestre i Candela Salguero. Tots ells conformen una família de classe mitjana que afronta el pas d’un any decisiu per a tots. Així, en una casa suburbana, a través de la metàfora material del transcurs de les quatre estacions, que condensaran el creixement i canvi de quatre germans i germanes i els seus vincles amb el seu pare i la seua mare, el públic assistirà al desenvolupament d’un organisme que mutarà, s’agitarà i morirà, per a seguir, sempre, incontenible i imparable, respirant i transformant-se.
Un teatre compromés
Bovell signa un text que parteix dels esforços de quatre fills per ser ells mateixos, més enllà de les expectatives projectades pels seus progenitors, que han treballat molt dur al llarg de la seua vida amb la finalitat de forjar un futur ple de possibilitats per a la seua prole: les que ells mai van tenir. En aquest sentit, l’obra presenta un retrat complex i intens sobre les relacions del nucli familiar, destapant les fissures que posen en qüestió aquells llaços que aparentaven ser ferms. Las cosas que sé que son verdad se sustenta en els principis d’un teatre compromès amb el temps present i que explora les emocions que ens commouen.
Amb una gran contenció, la peça continua explorant un tema constant en la imatgeria de Bovell: la relacions, les fissures i els vincles de les persones amb la naturalesa. Amb allò que està més enllà del coneixement i del domini humà. Allò que, en suma, malgrat la nostra il·lusió del control, va traçant el transcurs de la nostra vida.
