Deia Georges Perec en la seua cèlebre La vida instruccions d’ús que «qualsevol retrat se situa en la confluència d’un somni i una realitat». L’escriptor francès sabia perfectament que aquesta representació de la figura humana, allò que denominem com un «retrat», és o pot ser artificiosa, perquè sabem que tota imatge és una construcció icònica subjectiva. Així, no tot allò que veiem és real; si bé, d’altra banda, tot quant veiem és una realitat.
L’impuls de retratar i fixar a una determinada persona en el suport que sigui ha estat sempre un tret espontani i primordial de l’ésser humà. Sempre hem sentit la necessitat de manifestar la nostra presència, encara que fora de la manera més ingènua possible. Així mateix, i amb el pas del temps, el retrat es va associar a una progressió de l’estatus social de les persones, en un símbol de poder fins i tot —durant el període barroc, per exemple, i dins d’una societat cada vegada més dominada per la burgesia, les representacions d’individus luxosament vestits al costat de símbols de puixança i de riquesa temporal van contribuir de manera eficaç a l’afirmació de la seua autoritat—.
El retrat i la fotografia
El retrat i la fotografia Amb el naixement de la fotografia, no seria això una excepció, si bé a la fi del segle XIX «el retrat fotogràfic va començar a utilitzar-se en els arxius policials, en els estudis antropològics, en la documentació mèdica, en els retrats formals, en els àlbums familiars», tal com expliquen els responsables de l’exposició Retrats. Col·leccions Fundación Mapfre, que s’inaugurarà a la sala temporal del Museu de Belles Arts de Castelló el pròxim 20 de novembre.
El retrat, afirmen, «ha estat un dels gèneres més vigorosos de les belles arts, i és una pràctica que està en la medul·la de la fotografia des del seu inicis». I consegüentment, ha anat evolucionant fins a aconseguir convertir la fotografia en una forma d’expressió independent, en obres que amaguen molt més del que revelen a simple vista. En aquest sentit, el retrat ens convida a ficcionar les vides dels mateixos retratats, com queda evident amb la selecció que presentaran en aquesta mostra, una «selecció que s’allunya molt d’aquells retrats històrics per la seua intencionalitat artística i la seua dimensió estètica». Certament, el públic podrà veure retrats que en el seu moment van trencar esquemes, traspassant en alguns casos els preceptes bàsics de la composició, reformulant el llenguatge fotogràfic per complet. El no evident, el fora de camp, va passar a cobrar un major protagonisme provocant en el públic mil i una preguntes.
En la present exposició observarem algunes «escenes de carrer, tan fugaços com la pròpia vida que es desenvolupa en aquest escenari en el qual la majoria dels personatges retratats són aliens a la càmera», remarquen els responsables d’aquesta col·lecció, per a afegir a continuació: «Així mateix, entrarem en la intimitat de la família, traurem el cap a l’estudi de l’artista, serem testimonis de la reivindicació dels drets humans, com també de la indagació sobre si mateix en l’autoretrat». En totes les fotografies que veurem exposades en el Museu de Belles Arts de Castelló, «el temps i la memòria, conceptes que impregnen permanentment la fotografia, aconsegueixen la seva més elevada expressió».
Per què veure-la?
Li preguntem a Carlos Gollonet, conservador cap de fotografia de la Fundación Mapfre i responsable d’aquesta exposició sobre la importància d’aquesta. Sobre aquest tema ens contesta que a través de les 108 fotografies que es presentaran a Castelló s’assisteix a una breu història de la fotografia. «A través d’aquesta petita selecció de la col·lecció, en la qual podem observar des de retrats formals, o d’estudi, a retrats de carrer, ens podem fer una idea de l’evolució de la pròpia fotografia», explica. D’altra banda, destaca la presència d’«algunes imatges que són veritables icones dins de la història de l’art», i de com s’ha gestat un diàleg entre els autors presents. «Dins de la pròpia exposició existeixen relacions a tenir molt en compte. Podem veure com alguns fotògrafs, com pogués ser Paul Strand, van influir en altres generacions», assegura.
Robert Adams, Diane Arbus, Harry Callahan, Joan Colom, Walker Evans, Robert Frank, Paz Errázuriz, Lee Friedlander, Alberto García-Alix, Cristina García Rodero, Emmet Gowin, John Gutmann, Jitka Hanzlová, Graciela Iturbide, Helen Levitt, Anna Malagrida, Fernando Maquieira, Lisette Model, Nicholas Nixon, Fazal Sheikh, Dayanita Singh, Paul Strand i Garry Winogrand són els noms dels artistes representats en aquesta mostra que «es va presentar per primera vegada a Mèxic fa tres anys i que després vam exhibir en el nostre centre expositiu a Madrid. La veritat és que no s’ha exhibit molt a Espanya, de manera que és una gran oportunitat per a Castelló», adverteix Gollonet. Efectivament, enir l’oportunitat de veure in situ, aquí en la capital de la Plana, obres d’autors d’aquest calibre és una cosa extraordinària.
Una potent col·lecció
Una potent col·lecció La Fundación Mapfre porta al voltant de dotze anys confeccionant una de les col·leccions fotogràfiques més potents de l’estat espanyol. Gollonet ens comenta que el seu objectiu era i és «ocupar alguns buits dins del col·leccionisme fotogràfic a Espanya». D’altra banda, el conservador cap de fotografia de l’entitat assenyala que la seua intenció no ha estat centrar-se en l’obra única, és a dir, en la compra d’una sola peça per autor, sinó més aviat a tenir una representació més àmplia de cada artista, de manera que a través de la mateixa un pugui endinsar-se en el seu treball.
Una selecció excel·lent, una qualitat excepcional i una invitació exclusiva per a recórrer en una mateixa sala més de cent anys de la història de la fotografia són alguns dels al·licients d’aquesta exposició que s’organitza en tres seccions: «Ciutats», «Comunitats» i «Artistes i models». A través d’elles, ens expliquen, «i sense ambició de proposar una lectura històrica o enciclopèdica, la mostra es desplaça en el temps i en l’espai», i ho fa perquè siguem capaços «de veure el món d’una manera diferent» gràcies a les maneres de veure de cadascun dels fotògrafs presents, artistes que d’una manera o un altra es van avançar als seus contemporanis i es van endinsar en el futur per a inspirar a generacions esdevenidores.
La gran majoria dels fotògrafs presents en aquesta mostra expositiva són grans mestres de la fotografia, i les seues obres són, a més, «pròdigues en implicacions que les situen en el fèrtil àmbit de la interrelació». Com diem, tenir al davant a genis com Strand, Evans, Frank, Arbus o Winogrand, és fascinant. Cada fotografia és en si mateixa una biografia personal del retratat i de qui fa el retrat, a més d’un document identificador d’una època determinada. Cadascuna de les imatges és, també, una manera de plantejar les possibilitats de la fotografia com a mitjà d’expressió artística i un vehicle per a la recerca i l’expressió personal, a més d’un veritable repte.
Fins al 26 de gener del 2020 podrem gaudir amb una sèrie de fotògrafs que es van alliberar de la retòrica de l’estil tradicional i que van desafiar les convencions establertes de la seua època. Artistes que ens van ensenyar a mirar d’una manera diferent.
