El 'Somni' shakespearià, amb accent castellonenc

—Somni és una revisió o reinterpretació del clàssic de William Shakespeare. Per què aquesta obra i no una altra? Què té SomniSomni d’una nit d’estiu

—Des del començament, la proposta d’agafar el text del Somni d’una nit d’estiu i fer-ne una reescriptura des del nostre entorn, ens resultava molt interessant, perquè ens permetia parlar de temes universals com l’amor i la llibertat i al mateix temps, fer-ho des d’allò més xicotet i més local, creant i fent referència, tal i com fa l’original, a un món mític propi, amb llegendes sovint inventades per a l’ocasió.

I el teatre de Shakespeare… eixa és la màgia dels clàssics, supose, tot allò que proposen, els temes, els conflictes, ens fan preguntar-nos sobre temes actuals i ens permeten parlar-ne amb una perspectiva diferent, els reinterpretem per parlar de nosaltres i són eixes reinterpretacions les que ens permeten acostar-nos als textos clàssics.

—Un dels objectius d’aquesta producció és, si no m’equivoco, «territorialitzar» l’obra de William Shakespeare. Per aquest motiu, heu traduït i adaptat aquesta trama al nostre context. Com ha sigut aquest procés? Voldria que m’expliquessis l’origen, la gènesi del projecte.

—Sí, hi ha la voluntat des de l’IVC de descentralitzar les produccions. Hi ha hagut molta faena de documentació, de buscar de quina manera podíem fer propi eixe món màgic que planteja l’obra i com podíem fer referència al nostre entorn sense que foren referències excessivament locals que després no aportaren res al públic que no fora castellonenc.

He recorregut a alguns autors castellonencs per trobar un vocabulari i referències per parlar del nostre entorn, Josep Pascual Tirado, Miquel Peris, Toni Porcar…

Finalment, pense que el resultat és una història amb referències i picades d’ull a Castelló però que espere que tothom puga sentir com a pròpia.

—Ha sigut fàcil l’organització d’aquesta producció, vull dir, acoblar-se, el càsting, els assajos…?

—En un principi el projecte era complicat en eixe sentit, partíem de la base que l’equip creador, Juan Carrillo i jo mateixa, estàvem a milers de quilòmetres de distància i amb una diferència horària important. Però malgrat això aconseguírem trobar el moment i vàrem tirar endavant.

Una vegada tots en un mateix espai i franja horària, la faena es va facilitar. I el treball ha sigut fàcil respecte al tracte i l’equip humà que hem participat. Pense que tothom ha posat molt de la seua part i que totes les dificultats que han pogut anar apareixent les hem intentat solucionar i ens han servit per entendre què significa fer una producció de l’IVC a Castelló i què s’hauria de tenir present per a la següent.

—Què veurà el públic castellonenc que vagi al Teatre Principal del 10 al 12 de maig? Amb què es trobarà?

—Es trobarà amb una història de fantasia i teatre. Somni passa a Castelló, però podria ser qualsevol ciutat menuda, a l’estiu i en un moment clau de transformació: el món del camp comença devaluar-se i la indústria entra per arrasar. El moment en què un poble gran comença a convertir-se en ciutat i tot allò màgic, relacionat amb la terra, amb l’aigua (a casa nostra, amb la marjal) deixa de tenir un lloc i un sentit. Enmig d’este context, parlem d’amor, però no només d’amor romàntic, sinó també d’amor a una cultura, a una manera d’entendre el món: de l’amor i de la seua complexitat i d’atrevir-se a estimar com a manera de viure des de la llibertat.

—Una de les característiques de l’obra, de la producció millor dit, és que s’ha realitzat amb professionals castellonencs i que es representarà a Castelló. Quina és la situació actual, segons la vostra perspectiva, del teatre a Castelló, tenint en compte que, per exemple, entre altres, estàs nominada als Premis Max?

—I no es representa només a Castelló, eixa és la gràcia. S’assaja i s’estrena a Castelló però després farà temporada a València i esperem que puga fer gira...

Estem vivint un bon moment però això no ens pot permetre relaxar-nos. Pense que el fet de que comencem a notar que alguna cosa està passant, que som visibles, evidencia que portem molts anys de feina i que els últims anys la sensibilitat de les institucions cap a la nostra faena ha canviat i ens permet treballar. Però açò és un camí llarg i tothom, artistes i institucions, hem de treballar per poder crear eixa base cultural en la qual la població entenga i compartisca el valor de la cultura i del nostre treball.

Darrerament a Castelló estem podent vore espectacles i propostes impressionants, des del Paranimf, el Teatre Principal o el que es programa des de la regidoria de Cultura, és importantíssim que puguem veure totes eixes propostes, com també és important que es recolze als creadors i creadores, per poder tenir espais on trobar-nos, teixir xarxes i seguir treballant a casa nostra i amb condicions dignes.

—El fet que una obra d’aquestes característiques (de producció 100% de Castelló) arribi al Teatre Principal i sigui una de les grans apostes de la temporada de l’IVC, us afecta d’alguna manera? Què suposa?

—Suposa un honor i una responsabilitat. Ara que no ens sent ningú, et diré que la sensació de pressió ha sigut important, perquè és molt bonic estar en un projecte d’estes característiques però al mateix temps l’exigència és molta. En estos casos, és quan notes que tenir un bon equip és el millor que et pot passar i l’he tingut. Des de la direcció, la producció, tot l’equip de creatius i les actrius i els actors, ha hagut molt de respecte per la feina de l’altre i han servit de suport en tot moment. Crec que l’únic que es pot fer davant d’un projecte així és treballar, i fer-ho amb tot el cor i això hem fet.

Val a dir que una de les coses que ens va interessar, tant a Roberto Garcia com a mi, va ser la idea de que fora un projecte castellonenc on poguérem conviure amb artistes de diferents procedències i pense que és un factor clau en el nostre equip. En Somni som majoritàriament castellonencs, però també hi ha presència mexicana, catalana, valenciana, alacantina… i crec que és una de les característiques que enriqueix el projecte i ens ha permès preguntar-nos sobre la nostra identitat des d’un lloc molt determinat, basat en l’amor, el respecte i el diàleg constant.

—Pot ser aquesta la primera d’una sèrie de produccions made in

—Això esperem! Tant de bo d’ací uns anys puguem parlar d’un centre de creació públic a Castelló.