Com algú que va decidir en el seu dia estimar la literatura, sempre he cregut necessari advocar pel mateix respecte cap a la literatura. Cal venerar la paraula, la perfecta sintaxi, l’ús precís del llenguatge, l’atreviment fins i tot cap a l’experimentació (ja que tot evoluciona). Cal venerar tot això, i cal venerar el significat de la literatura, el seu simbolisme. No ens podem permetre el luxe de maltractar-la, ja que la literatura és un art, és la vida mateixa. És per això que sempre, a l’hora d’«enfrontar-me» a una nova lectura, espero nodrir-me, enriquir-me amb ella.

Mai he fet una crítica formal d’una obra. No vaig estudiar teoria de la literatura ni sóc expert en filologia. No obstant això, al llarg dels anys he anat desenvolupant un criteri propi fonamentat en les meues lectures. No puc determinar el nombre de llibres que llegeixo en un any, tampoc importa, perquè ja sabem que en aquestes arts importa molt més la qualitat que la quantitat. Amb tot, totes aquestes lectures, tots aquests llibres, tenen alguna cosa en comú: aporten perspectives noves als temes eterns i universals, i ho fan amb molta mestria (que observem en aquest mim per la paraula).

Sé que la trama en una novel·la és important, però per a mi no ho és tot. Una bona trama narrada puerilment pot arribar a ferir sensibilitats —ara diguin-me elitista si volen—, i no estic per perdre el meu temps amb aquests menesters. Vull llibres que m’indueixin a una reflexió, que em colpegen en cert sentit, llibres que plantegin preguntes. Aquests són els que romanen en nosaltres, són els que fan gran a la (bona) literatura.

PREMI CIUTAT DE VILA-REAL

He de confessar, com a jurat del recentment recuperat Certamen Literari Ciutat de Vila-real, que el meu nivell d’exigència era el mateix que demostro setmanalment a l’hora de compartir una lectura amb els lectors de Quaderns, i vaig tenir clar —com la resta dels companys que van fallar els premis, Francisco Fernández, Imma Pitarch, Amelia Díaz i Vicente Marco— què novel·les havien d’alçar-se amb un guardó que ha demostrat un gran poder de convocatòria i amb signatures d’un gran nivell.

Salvador Belenguer i Gonzalo Calcedo han escrit dues novel·les en què es respira literatura. Les dues posseeixen els ingredients necessaris per oferir al lector una història evocadora, que capti la seua atenció, a més de ben escrita. Sorprèn que L’abraçada necessària, filòleg d’Onda encara que resident a Formentera. I igualment sorprenent és el mestratge que Calcedo demostra a Senectus, amb un gran domini del llenguatge i de l’estructura narrativa. Crec que tots dos són dos grandíssims vencedors d’aquest guardó que ara torna de nou a la vida amb la intenció d’exportar el nom de Vila-real més enllà de les nostres fronteres, a més de fer d’aquesta localitat un centre literari d’altura, la qual cosa hem d’agrair a la Regidoria de Cultura vila-realenc, i en concret al seu responsable, Eduardo Pérez.

Esperem que el Certami Literari Ciutat de Vila-real torni al lloc que li correspon i no només això, ja que volem que vagi a més, i que puguem seguir gaudint d’originals de qualitat literària com els que hem tingut oportunitat de llegir aquest 2017.