El primer dia de curs es veu als alumnes que ja han superat Primària entrar en el centre havent-se ja oblidat de la recepció que se’ls va fer el mes de febrer del curs anterior. En aqueix acte, se’ls va donar a conéixer l’espai en el qual passaran la seua escolarització en Secundària i, en alguns casos, fins a Batxillerat. Se’ls veu entrar entre emocionats i espantats, entre contents i expectants, saludant als seus companys de col·le i mirant amb cert recel a aquells altres que no coneixen de res. Es busquen en les llistes per a veure amb qui han coincidit en classe i s’emmurrien si els seus amics no estan amb ells.
Els alumnes de primer d’ESO passen a ser els xicotets i indefensos del centre, havent-se anat del seu col·legi sent els majors i poderosos; no els queda més remei que adaptar-se al canvi i créixer amb el pas de cada minut entre les parets del majestuós edifici.
Les primeres setmanes es van de pressa, i quasi sense adonar-se ja han passat el primer trimestre i s’aproximen a la primera avaluació en la qual es valorarà l’esforç dut a terme durant aqueixos primers mesos del curs. Sempre hi ha decepcions perquè el període d’adaptació és dur, la manyaga a la qual estan habituats va donant pas a un major nivell d’exigència en el seu procés maduratiu. Alguns ploren i uns altres es senten satisfets. Els que resisteixen el primer envit solen eixir triomfadors; els que no, encara tenen temps de superar les dificultats d’enfrontar-se al fet de fer-se majors.
I continua passant el temps i, a partir de la segona avaluació, ja es veu com aquestos xicotets comencen a desplegar les seues ales d’aguiló per a passar, en poc temps, a ser els segons més petits del centre i, d’aquesta manera, iniciar l’etapa de l’adolescència. Entren en primer d’ESO sent molt xiquets i acaben el curs sent ja pre-adolescents en edat de meréixer.
