Quan el producte és gratis, el producte ets tú. Imagine que no és la primera vegada que escoltem aquesta frase, però després d’aquesta, la reflexió que fem (en una immensa majoria dels casos) és mínima. Estic parlant de la gratuïtat dels productes i d’internet i, especialment, de Google i els seus serveis.

En la GVA, tenim la característica de tindre regulat en instruccions d’inici de curs la prohibició de transmetre o allotjar informació en el núvol. D’una banda, observem, atònits, com comunitats educatives del nostre entorn poden fer-lo (encara que en alguns casos ens preguntem quin és el cost). La setmana passada, a través de l’assessora TIC del Cefire de Gandia, Rebeca Ribera, vaig assistir a la Jornada TIC 2020: Educar en la responsabilitat digital. Allí m’esperaven dues ponents conegudes (Paloma Llaneza i Manuela Battaglini) i dos desconeguts fins a aqueix moment (Javier Sempere i Helena Matute). És important que els que treballem amb menors (i amb les seues dades) siguem conscients del que tenim a les nostres mans.

De la jornada em quede amb el treball de pensar i fer pensar sobre el que significa el consentiment legal, que per cert: el consentiment no es dona, sinó que es presta. Cal recordar que els advocats, en general, treballen perquè el seu client quede exonerat de certes obligacions (pensem qui és el client del que alegrement acceptem en aqueix clic que si no ho fem no ens deixa continuar).

També hi ha que parar-se a pensar quines dades són especials, com el Reglament General de Protecció de Dades no ens protegeix dels perfils que creen amb les nostres dades ni de les inferències d’aquestos. Com el condicionament està de pròxim a una addicció i com sóc jo qui ha de protegir les dades del meu alumnat, en el desenvolupament de la meua labor professional. A nivell personal, que cadascun faça el que considere.