La setmana passada vaig oferir una primera reflexió per intentar comprendre millor la doctrina de les indulgències a partir de certes experiències que tenim en les relacions interpersonals. Avui continuem aquesta catequesi partint d’unes consideracions sobre la naturalesa del pecat i dels seus efectes.
Hem de tenir en compte que al llarg de la història de la teologia no ha hagut una única teologia del pecat. Més bé han anat succeint-se visions distintes. Quatre són les més importants: quan algú peca s’allunya de Déu en el seu cor i s’orienta vers les criatures que arriben a ocupar el lloc de Déu; el pecador menysprea Déu i, per tant, l’ofèn; el pecat suposa un incompliment de la llei de Déu i és una culpa; finalment, es pot entendre el pecat també com a enemistat amb Déu.
Qualsevol reflexió sobre el pecat exigeix distingir entre aquest i les seues conseqüències. Una vivència plena de la conversió i de la reconciliació inclou la cancel·lació del pecat i la superació de les conseqüències que comporta. El perdó del pecat i de la pena eterna que un pecat greu implica, es dóna en el sagrament de la Penitència. La superació de les conseqüències, en canvi, demana temps, esforç i, sobre tot, pregària perquè no és possible sense l’ajuda de la gràcia de Déu. Aquest procés neix d’una exigència que no és imposada des de fora, sinó que és expressió de la sinceritat del desig de conversió. En certa mesura, podem dir que té un caràcter “penal” perquè implica un esforç. Al viure aquest procés de conversió estem manifestant-li a Déu que el desig de reconciliació amb ell és sincer. En aquest procés de conversió el cristià no està sol. La gràcia de Déu ens sosté, ens consola i, en aquest sentit, “accelera” eixe procés. Aquestes reflexions ens porten a una segona conclusió: quan travessem la Porta de la Misericòrdia estem manifestant el desig de reconciliació plena amb Déu. H
*Bisbe de Tortosa
