La Nova Ruralitat està calant entre la part de la societat més activa dels pobles d’interior de les nostres comarques. Tècnics en desenvolupament que no disposaven de ferramentes apropiades per fer el seu treball; polítics desesperats per la progressiva fugida de veïns i veïnes qualificats; joves que dirigien la mirada a la ciutat on el sentit comú els orientava els ulls; mares, pares i persones majors que havien assumint que serien els últims pobladors d’un món al que sols cabia fer del seu ocás com menys dolorós millor... Tots i totes elles estan trobant raons i motius. Estan passant de palpar els efectes de la malaltia, com els xiquets quan es palpen les angines inflamades, i estan passant a demanar analítiques i amb estan realitzar una diagnosi rigorosa, com fan els metges o com fa la ciència en general. El diagnòstic al que han arribat és, efectivament, que el pacient està malalt. Que la simptomatologia és la despoblació, efectivament. Però s’han trobat amb altres resultats: que el malalt no és la ruralitat, sinó tot el país en el seu conjunt, i que el causant de la malaltia no és un virus natural, sino una mala gestió política.
Observar la despoblació com un fenomen aïllat, com un problema en ell mateix, centra la problemàtica en la ruralitat. És cert que en ella s’evidencia millor el problema, amb alguns pobles pràcticament desèrtics, però el despoblament no deixa de ser la cara B de la sobrepoblació urbana costanera. El problema és, en definitiva, la distribució demogràfica absolutament desequilibrada que presenta el nostre territori. Si volem apagar un foc no serveix de res mullar el fum. Cal tirar aigua a l’origen de la flama.
Els científics socials no som amics de les analogies biològiques, però, se’m permetrà, en pro de la comprensió del o de la lectora, que la seguisca utilitzant: Si la malatia és el desquilibri territorial, quins són els elements patògens? La resposta es troba resumida en els documents que ha generat el Fòrum de la Nova Ruralitat i que va fer públics a principis de 2019. Estan a disposició de tothom a novaruralitat.org, però, en síntesi, afirmen que hi ha una correspondència absoluta entre el desequilibri demogràfic i el desequilibri territorial en la prestació de serveis públics. En altres paraules, que els drets de ciutadania, que estan sostinguts sobre eixos serveis públics, no es poden exercir en la ruralitat.
El Fòrum de la Nova Ruralitat a què ens referim està format per un conjunt divers de persones que habiten als nostres pobles. Són professors i mestres, tècniques en desenvolupament local, treballadors socials, artesanes, hostalers, llauradors, regidores… que està rebent suport d’un grup de professors i professores de l’UJI. El Fòrum es constitueix després de tres anys de treball de moltíssimes persones que ha anat precipitant en forma d’anàlisis, diagnòsis i, sobretot, de presa de consciència.
El seu treball està posant de manifest que el desequilibri territorial és una qüestió de desigualtat social. Arribats ací la perspectiva canvia: la percepció d’una desigualtat activa una nova posició en qui la pateix. Hores d’ara estem en aquest procés de presa de consciència, de deconstrucció de posicions victimistes i condescendents i de construcció d’una nova identitat rural basada en l’exigència dels drets de ciutadania i la conseqüent reivindicació de serveis en igualtat de condicions.
No es tracta d’un procés nou al nostre País, ha passat abans en barris perifèrics de les nostres ciutats, per posar un exemple que haurà viscut gran part de les lectores en els anys en què la democràcia lluitava per desplegar-se a l’Estat.
De fet, aquesta comparació ens permet destacar el paper de la Universitat pública, i en concret la de l’UJI, en aquest procés. En aquells moments també una part de la universitat va formar alumnes amb un esperit reivindicatiu que es traslladaria als carrers, on també una part del professorat prendria part activa en la lluita per les llibertats ciutadanes primer, i pels drets socials poc després. La vinculació entre l’UJI i la ruralitat es troba en el seu origen quan des dels inicis es crea el Programa d’Extensió Universitària. El seu treball ha estat clau en aprofundir la relació entre la universitat i el territori en una línia de treball que pot resumir-se amb el concepte mobilització del coneixement. També el professorat s’ha implicat de manera activa, tot i que no sempre suficient, en el tractament de problemàtiques que afecten a la ruralitat. Aquesta relació fluïda és la que ha anat generant una dinàmica de treball conjunt que està permetent que la ciutadania vaja adquirint instruments d’anàlisi propis i que estiga guanyant autonomia.
Així, una de les crides que s’ha fet en les darreres jornades de la Nova Ruralitat, celebrades a Benlloc a principis de febrer, per les més de 200 persones assistents ha estat «ja n’hi ha prou d’estudiar-nos, ara exigim que se’ns escolte». És com dir «nosaltres ja tenim consciència pròpia, ara l’heu de tenir vosaltres». S’obre, per tant, una via de treball del Fòrum de la Nova Ruralitat consistent en aconseguir fer entendre a la part costanera del nostre territori, allà on resideixen totes, repetisc, totes les institucions i amb elles la presa de decisions polítiques, que les persones que habiten els territoris rurals no són sols rurals, són, davant de tot, valencianes, i com a tals subjectes de dret. Assistim a la gènesi d’un nou moviment social del que sentirem parlar a partir d’ara.
*Professor departament de Filosofia i Sociologia UJI-Membre de la Coordinadora del Fòrum de la Nova Ruralitat
