És el que estem patint en estos moments. Però no solament des de fa cinc mesos, sinó des de fa vora cinc anys. La diferència és que ara ho hem tingut fins a la sopa en tots els mitjans de comunicació.
La vida pega moltes voltes i de vegades, com diu la cançó, pren camins inexplicables que desemboquen en destinacions imprevistes. I això és el que hem viscut, tot plegat, després de veure com les diverses pseudonegociacions televisives han fracassat estrepitosament.
I dic “pseudo” perquè, al meu parer, tot han sigut “farolaes” de cara a la galeria, amb una doble intenció: per una banda, per llançar al personal la idea de fer veure que s’estava treballant en pro del pacte --bé, alguns, fins i tot ni han intentat fer-ho veure--; i, per l’altra, per intentar pressionar als que tenien en front a moure’s desesperadament per a no perdre el tren. Ben sovint, però, no ser franc amb el teu interlocutor ens du a un camí sense retorn.
Durant setmanes, els mitjans centralistes ens havien bombardejat massivament la idea que Catalunya fracassaria estrepitosament si no arribava a assolir un govern. La crua realitat és que la truita s’ha capgirat de totes totes i mentre que aquells van tindre la suficient altura de mires per salvar in extremis la possibilitat d’un país sense govern, l’Estat espanyol navega a l’albir d’on el vent ens vulga dur la segona volta del 26 de juny. I a hores d’ara, llegir en un titular que “la culpa és de Catalunya” és poc menys que admetre un sentiment d’inferioritat. H
*Alcalde de Betxí
