La voluntat humana suposa una càrrega enorme, imperativa i bàsica de la vida. Sense ella seriem poc més que un àtom perdut enmig d’un univers enorme i misteriós.
Vivim en uns temps en que pareix que els fets fonamentals de la vida siguen amagats de manera conscient o involuntària. Tant personalment com socialment. Però resulten moments ineludibles als quals hi hem de fer front en algun moment de la nostra existència. Principalment esdeveniments relacionats amb el propi cos i les experiències del dolor.
El naixement, el transcurs de la vida, la mort, són inevitables. Pertanyen al cicle universal en el què, com a part de la natura que som, estem immersos dins les seues lleis.
Cada persona és però, singular. I el desig de poder viure-la autònomament, en llibertat i en condicions de dignitat personal també són anhels universals. Tindre una mort, si més no sense patiment, digna, arribat el moment, és una part important del sentit del que entenem, i del document explícit per a tal cosa, és el de les voluntats anticipades de cada persona.
Totes les societats conegudes actuals o passades, a tot el món, tenen una forma o altra d’encarar la resposta davant la mort. Ja siga practicant alguna mena d’eutanàsia o deixant que la natura face acabar la vida de manera natural, o fins i tot, provocant un suïcidi socialment acceptat, el traspàs individual és ineluctable.
La major part de les societats, amb les seues religions pròpies, entenen que el dolor, el patiment mental i psicològic, la pròpia mort, ha de procurar ser pal·liada d’una manera o una altra. És el desig universal, llevat de casos individuals i poc estesos a les diferents cultures.
Els humans desitgem morir en pau. Reconfortats o no amb una idea determinada sobre la transcendència de la vida personal. Però en pau.
Les societats complexes, liberals i laiques com la nostra han estat capaces de considerar el fet transcendental de la mort amb una lucidesa considerable i allunyada de conceptes religiosos i sectaris. Es mira la persona i se la considera amb una capacitat individual autònoma i pròpia. I que és capaç de preveure situacions en què eixa individualitat ja no és capaç de decidir per si mateix però ha deixat en mans de persones conegudes, familiars o estimades, que tinguen la capacitat d’actuar en el seu nom per a qüestions tant transcendents com vitals.
En aquest punt és quan s’arriba a la situació en la que compleix el seu paper el document conegut com voluntats anticipades.
El document és el manifest d’una voluntat ferma, simple i autèntica de qui ha assumit un final vital i, amb ell, alliberar així els íntims de responsabilitats sobre actes i actituds incertes, desconegudes i que poden provocar conflicte. El document vol, i així ho manifesta, deixar clara la voluntat personal de qui el signa i eximir els éssers estimats de responsabilitats que els puguen neguitejar.
Per un altre costat, el document li garanteix a la persona que el signa una dignitat que ja no pot assumir. I això és un acte de llibertat que reivindica el seu desig i dret a tindre una mort conforme als seus principis ètics, morals i socials. Una mort en pau, en definitiva.
*Sociòleg
