Tots sabem que la política no s’entén sense el diàleg, sense la negociació i sense l’arribada d’acords. Per això, ara més que mai, els governs de cada institució haurien d’anar agafats de la mà per tal de buscar solucions enmig d’esta crisi. I això, exactament això, és el que ha fet Joan Baldoví no només estes setmanes, sinó al llarg de tot el temps que està representant Compromís al Congrés. I això és el que ha fet, una vegada més, en els últims dies, en pro de la consecució d’un acord amb el Govern de Sánchez per tirar endavant la pròrroga de l’estat d’alarma.
Lamentablement, esta vegada no ho va aconseguir. I no ho va fer per la negativa del PSOE a atendre les qüestions que li va fer el suecà. Fonamentalment dues propostes: que en el repartiment del fons d’emergència s’atenga al número de persones (no té sentit repartir-lo segons la superfície del territori) i que s’equipare aquelles comunitats que estan per davall de la mitjana en el fiançament per al covid-19.
L’argument cau pel seu pes: si volem lluitar contra el coronavirus en igualtat de condicions que els altres necessitem, exactament, els mateixos diners que els altres. I perquè, fonamentalment, la sanitat no es paga amb bones paraules.
El resultat és, a hores d’ara, que s’ha prorrogat l’estat d’alarma. Que més enllà d’impedir el lliure desplaçament de la gent, obstaculitza les licitacions d’obres que promourien el treball, impedeix l’obertura de bosses de personal o tanca les portes a gastar el superàvit dels consistoris. En essència, la realitat és que dels Pactes de la Moncloa que proposaven fa unes setmanes s’ha passat a un acord secret amb el partit d’Otegi i a esquenes dels sindicats. Malament, molt malament.
*Alcalde de Betxí
