Un nou perill corre per Europa i es diu democràcia iliberal. És un oxímoron, una contradictio in terminis, però ahí està. La va ficar de moda el periodista Fareed Zakaria en 1997 i fa referència a règims polítics que encara que tenen eleccions, els falten elements essencials de les democràcies: llibertats civils bàsiques, drets de ciutadania, divisió de poders, respecte per les minories: Són, en definitiva, règims polítics que no es poden considerar democràcies plenes dins d’una societat oberta.
En l’àmbit europeu l’hongarés Víctor Orban va fer seu aquest concepte a l’interpretar l’estat iliberal com aquell que no rebutja els valors de la democràcia liberal, però no els adopte com a element central de la seua organització política. Ell mateix enumerava Rusia o Turquia com a exemples de societats iliberals i altres autors pensen que Jaroslaw Kaczynsky en Polonia o Nicolás Maduro a Venezuela són exemples del que diem.
Una democràcia o és liberal o no és democràcia. El liberalisme polític forma part substancial de tota societat democràtica perquè integra elements constitutius i centrals de tota democràcia tals com el control del poder (ckecks and balances), l’establiment dels seus límits, i el respecte fonamental a les regles (rule of law).
Des de fa un temps i al nostre país es poden observar perilloses mostres de democràcia iliberal. El procés independentista català dissortadament és un clar exemple. La democràcia va abans que la llei. Segons ells, la voluntat d’un poble (l’esperit del poble-Volkgeist) que empenta a una comunitat que vol autoafirmar-se com a poble està molt per damunt de lleis, limitacions i contrapesos. És el que defensaven Herder i el romanticisme alemà, que la voluntat del poble no pot ser limitat per la raó, les regles, el respecte a altres i les limitacions de la llei. Tot això es subsidiari per a un poble que vol ser lliure i autodeterminar-se. Nihil novum sub sole. Romanticisme nacionalista front a liberalisme modern il·lustrat. El segle XX ens ha donat alguna que altra lliçó respecte on condueix aquest camí. O romàntics o il·lustrats: this is the question. Esperen que els catalans aclarisca’n prompte la disjuntiva.
Però els darrers dies, també partits constitucionalistes estan dona’n perillosos exemples de iliberalisme polític al demanar la il·legalització de formacions polítiques que qüestionen la unitat d’Espanya. Que ho faig l’extrema dreta no és estrany perquè el liberalisme no forma part essencial del seu pensament, però que ho hagin partits que es defineixen com lliberals si que es pareix estrany i contrari al seu mateix ideari polític.
Cogitationis poenam nemo patitur (Ningú pateix càstig pel pensament). Eixa expressió llatina forma part essencial de les societats obertes, lliberals, procedimentals i democràtiques. L’Estat no pot castigar a ningú pel que pensa sinó pel que fa. El pensament no delinqueix. Sobre la llibertat, el magnífic llibre d’Stuart-Mill, haguera de ser lectura obligatòria per a tot aquell que vol dedicar-se a la política. No es poden ficar en solfa les bases de l’Estat de Dret liberal.
LES VEUS DELS GRANS mestres de la tolerància i la il·lustració no ens han d’abandonar. «No compartisc la teua opinió però donaria la meua vida per defensar el teu dret a expressar-la». Pareix que la frase no és del mateix Voltaire, sinó de la seua traductora anglesa, però tant si val i si voleu, no cal tant, no cal donar la vida, però sí defensar el dret de tothom a expressar-se, encara que no pense diferent a nosaltres.
*President de la Diputació de Castelló
