Alguns vells de la política solen dir que les legislatures tenen dos anys efectius. El primer sol ser massa brusc en l’adaptació per a implementar polítiques transformadores i noves i l’últim sol estar marcat per la incertesa dels possibles canvis de govern. És frustrant, però té part de realitat. Este curs polític va a ser dels més importants dels últims temps: amb les legislatures iniciades, els governs llançats, encara lluny de la vacuna de la covid i la crisi econòmica derivada ja colpejant, les institucions públiques tenen davant reptes enormes. José Luis Villacañas parlava en la seua columna al Levante de «descontrol institucional»: descontrol en la tornada del curs escolar, en la gestió dels rebrots, en la tramitació de l’Ingrés Mínim, en la planificació de la política econòmica... Un descontrol derivat d’una debilitat institucional estructural. Durant les primeres setmanes de la pandèmia ens vam prometre eixir èticament més solidaris i institucionalment més forts, vam recordar tres milions de voltes les promeses de Sarkozy de refundar el capitalisme després del crac de 2008 com una advertència del que no podia passar. I sembla que les reflexions sobre com garantir la conciliació amb corresponsabilitat entre les institucions i les famílies, la necessitat de blindar l’educació i la sanitat i la transició cap a un model econòmic sostenible han desaparegut més ràpid que els alés reformistes de Sarkozy.
Enmig d’eixe descontrol, els sectors conservadors del país confien que el desgast de la crisi derrote als governs progressistes i els retorne la clau de la caixa dels diners públics. Casado destitueix a Álvarez de Toledo per reubicar-se en el centre, Vox continua la seua polarització i segueix pujant punts en les enquestes. En paral·lel l’assetjament a casa del vicepresident Iglesias i de la ministra Montero i la mediatització de diferents causes judicials contra Podemos intenten derrotar del tot l’espai de la nova esquerra en posicions de govern i taponar les possibilitats de transformació institucional. Ja no pels noms o les organitzacions concretes que ara ocupen governs, sinó perquè l’espai polític i les idees que l’articulen en el seu conjunt tenen una prova de foc sobre la seua pròpia capacitat per ser útils. Per resoldre eixe descontrol institucional, la nova esquerra ha de recuperar la iniciativa i forçar per eixir d’esta amb conflictes resolts a favor de les majories, sense renunciar mai més a la conciliació, sense augmentar la hipoteca ambiental i sense desgarrar-nos encara més amb les desigualtats entre els que més tenen i els que menos. H
*Portaveu de Podem EUPV a l’Ajuntament de Castelló
