Des de fa dies, els esdeveniments se succeeixen a una velocitat increïble al voltant de Catalunya, el tema recurrent de tots els mitjans de comunicació en les últimes setmanes (segurament més que el de la gent a peu de carrer). La veritat és que, des de l’1-O, dia en què vam veure coses que pensàvem que no veuríem mai els més joves (o que no tornarien a veure els més majors), cada jornada ens trobem davant d’un nou escenari. No entraré en estes línies a valorar tots els fets succeïts, ni a opinar sobre els titulars que s’han pogut veure en els últims mesos (el dijous passat, per exemple, podíem llegir a un dels periòdics de major tirada estatal un article titulat «Hasta la cabra de la legión huele a libertad»). Això ho deixe a l’arbitri de cadascú.
Però sí que vull parlar del paper que han jugat i estan jugant els dos màxims dirigents polítics de les dos parts implicades, Mariano Rajoy i Carles Puigdemont, qüestionats i qüestionables en les accions que estan protagonitzant. El primer perquè és incapaç de dur la iniciativa política i encapçalar una proposta d’eixida a tot el que està ocorrent. Simplement es limita a judicialitzar, com sempre fa el seu partit, qualsevol iniciativa que no siga seua. El segon, perquè crec que ha posat el peu a l’accelerador més del que pertocava davant d’una societat que encara no està suficientment madura per arribar on pretén arribar.
Siga com siga, als polítics ens paguen per millorar la qualitat de vida dels nostres conciutadans. I per solucionar els problemes que puguen esdevindre als nostres municipis i/o societats amb diàleg, consens, mediació, negociació. I això és el que no estan fent estos dos dirigents, a pesar que són moltíssimes les veus que s’alcen en este sentit. Amb tot, espere que la mà estesa des de Catalunya arribe a bon port.
Crec que el govern central esta vegada pararà el colp, però la ferida ja és massa profunda i segurament incurable. El temps dirà.
*Alcalde de Betxí
