Per a ser regidora d’Igualtat, i també per a qualsevol regidoria, inclús per a ser oposició, cal informar-se, adquirir coneixements, per tindre arguments i opinions fonamentades. Així i tot, qualsevol persona que ni tan sols s’ha parat a reflexionar, pot tirar-te per terra qualsevol proposta o argumentació que has dedicat molt de temps a conformar. Això és així i la persona que vulga dedicar-se a la política ha d’assumir-ho com a part del joc pervers que molts intenten per desacreditar el partit que et represente, o al que representes.

Estic llegint ara un llibre que parla de les dificultats de les dones per a dedicar-se a la política. Posa com a metàfora del que són els nostres reptes una anècdota interessant: Dues persones parlaven de com de bé ballava Fred Astaire. I una va fer l’observació del fet que Ginger Rogers ballava igual de bé que ell, però amb sabates de taló i cap enrere.

Les dones ens trobem, també en política, amb un conjunt de barreres que dificulten el nostre accés.

Hem de treballar per modificar els obstacles culturals, socials, psicològics. Encara funcionen molts estereotips associats al gènere que ens impedeixen estar en igualtat de condicions. Els prejudicis de gènere els aprenem des de la infància. De res valen les lleis, les normes perquè una societat no canvia a cop de decret. Una llei d’igualtat no l’aconsegueix automàticament. Quan pensem en qualitats bones per a liderar, de seguida ens venen al cap les que normalment atribuïm als homes: capacitat de «mando», fortalesa, autoritat... Qui va decidir que la facilitat o tendència que podem tindre les dones a teixir complicitats, establir relacions i xarxes de suport, no són una bona característica per a liderar? Per què quan les dones intentem fer alçar la nostra veu som unes histèriques, unes manadores o se’ns intenta humiliar atribuint al fet que«tenim la regla»? Perquè quan ho fa un home està demostrant caràcter?

És cert que darrerament, comencen a tindre valor altres comportaments en els quals les dones som fortes: delegar, escoltar l’entorn, cuidar les relacions interpersonals... Però quan ho fa un home, compartir el poder, empoderar altres persones, es percep com un ésser generós amb qui es contreu un deute. Quan ho fa una dona, es percep com que no espera res a canvi. Les dones són abnegades i sacrificades o ambicioses i trepes. Els homes «lluiten per l’espai que els pertoca».

De les dones en política s’espera (i es pregunta) que sàpiguen compatibilitzar la seua vida personal i familiar amb les obligacions polítiques. Dels homes, no.

Cal lluitar molt contra la sensació de no ser prou bones, del fet que els nostres errors no es perdonen de la mateixa manera que passa amb ells. Perquè sabem que hem de ser molt millors per aplegar al mateix nivell. Les dones a la política tenim els mateixos problemes que qualsevol dona en qualsevol àmbit. Com s’espera que ens sentim responsables del benestar i felicitats de tots, ens sacrifiquem. No hem d’autopromocionar els nostres èxits ni tindre ambició, perquè això ens fa dolentes.

Les dones en posició de lideratge hem d’ajudar altres dones. Cal que treballem la sororitat per superar els entrebancs.

*Vicealcaldessa de Castelló