La uela Encarna, quan va arribar a Almenara, vivia en el motor de Mesquito. Amb les seues germanes --Josefa, Maria i Amparo-- s’amagava de les bombes dels nacionals en les séquies. Sembla que, fins i tot, la uela va perdre la veu per l’esglai que li va produir l’esclat d’un dels projectils que els va caure molt a prop. Totes juntes i, amb tot, van seguir avant-.
Us conte qui és la meua iaia Encarna perquè és una de les dones de la meua vida, més enllà de les frases fetes. Quan era menut, ma mare i mon pare ja treballaven molt en la terra per tirar endavant una família de quatre fills. Aleshores, ens quedàvem al càrrec de la uela. Quan discutíem entre els germans, ella ens renyia amb molt d’afecte i només feia volar l’espardenya quan ens ho guanyàvem de veres. El que feia sempre, però, al principi de la disputa era dir: «fills, no discutiu».
Aquesta mateixa frase me la diu ara, cada vegada que li dic que vaig a l’Ajuntament. Ella pateix perquè li sembla que els representants polítics diuen moltes animalades. I sí, és el que alguns volen fer veure: que només servim per a competir dialècticament. Però, com si li cantara la cançó de Raimon, jo a ma uela li dic que «nosaltres no som d’eixe món» i que hem vingut a treballar.
Per això, no entenem per què l’alcaldessa ha tardat més de 40 dies en telefonar-nos i parlar de les mesures de rescat post-covid. Hem aconseguit arrancar el compromís de l’equip de govern d’obrir una mesa de diàleg per reestructurar els pressupostos, però en cap cas serem mers espectadors perquè volem contribuir a construir un poble més a prop de la realitat de la gent.
I ho farem sense discutir perquè jo sóc un nét obedient. Si no, pregunteu-li a la tia Encarna la cavallera.
*Portaveu Compromís a Almenara
