Tenia un professor a la facultat de Matemàtiques de València que deia que existeixen tres tipus de mentides: les grans, les menudes i l’estadística. Després vaig descobrir que la cita no era original d’ell, però també deia, molt cert, que els números els podies esprémer fins que digueren el que volgueres.
Alguns diuen que l’estadística és l’art de mentir amb els números però jo crec que no radica ací el caràcter mentider d’aquesta importantíssima rama de les matemàtiques. Crec quan no s’ensenya tota la informació que es té, s’està mentint encara que siga involuntàriament. En certa manera, quan es resumeix o se sintetitza, s’amaga informació. I eixe fet no ha de ser malintencionat. Almenys no sempre. I ahí crec que radica eixa característica intrínseca de la nostra benvolguda, admirada i deductiva, estadística que pretén generar models predictius o resumir amb dades originades a partir de fenòmens estudiats.
UNA VEGADA catalogades com a mentides «estadístiques» aquelles on s’amaga informació, no seré jo qui decidisca quines mentides són grans o menudes perquè això ja depén de cadascú. El que sí que crec és que últimament la política s’està convertint en un niu de mentides de tota classe que ha viscut el seu moment més àlgid quant a falsedats diumenge passat amb una manifestació que pot passar a la història (negra) del nostre país. No puc sentir més que estupor i incredulitat davant un manifest ple de falsedat i unes imatges certament falses que lluiten contra les dades que la Policia Nacional dona. Una manifestació que té com a base l’aparició infernal d’una figura d’interlocutor, mediador o relator (elegisques vostés el vocable que més els agrade) que ara suposa una traïció de dimensions incalculables. Millor amagar que amb governs de Rajoy van existir sis relators diferents en quatre anys.
Però una de les bases per a crear mentides és el qui i no el què. A alguns els que els importa (i un micro obert ho evidència) és l’actitud i la façana i ja en segon o tercer lloc el fons de la qüestió.
ENS MENTEIXEN a la cara i ni es posen vermells. Ni ací ni a Madrid. Ens intenten enganyar i ni tan sols es curren les mentides. I a ells què? Els dóna exactament igual. Què més dona tragar-se un edifici sencer on hi ha un cartell de Netflix o si la seua gestió no els avala com a bons gestors com s’autoproclamaven (bons per a la ciutadania, no per a ells).
Tan si val si la crispació va en augment, si la polarització és cada vegada major, si això serveix per a no parlar de les polítiques dels governs de progrés.
Llegia aquests dies a Facebook que un amic grauer deia: «El bé més preuat que té un polític és, sense lloc a dubte la seua credibilitat. Quan es menteix, aquesta es volatilitza. Últimament sembla que s’haja obert la veda i ha sorgit una fornada de polítics mentiders, perquè entenen que la mentida atorga molts rèdits electorals. Menteix que així es convenç».
ESPERE I DESITGE que tan sols tinga raó en l’anàlisi i no en la conclusió. Jo crec que la nostra societat. Crec que som una societat sobre informada però que ens falta reflexió. Els problemes difícils no tenen solucions senzilles ni arguments ximples plens de mentides.
*Portaveu del Grup Socialista a l’Ajuntament de Castelló
