Més patriotisme de la Constitució

Sóc un defensor convençut de les virtualitats de la Carta Magna. No és tan sols que ens ha donat el màxim període de llibertats cíviques, prosperitat econòmica i desenvolupament de drets socials de tota la història, és que s’hi ha mostrat ferma i forta en superar les moltes proves que al llarg d’aquests quaranta i un anys se li han presentat, que no han sigut poques: colp d’estat del 23-F, terrorisme de ETA, corrupció política, secessionisme català... I a un altre nivell més normalitzat, canvi en la prefectura de l’Estat, mocions de censura, diferents convocatòries electorals, processos judicials... La Constitució funciona i d’això ens hem d’alegrar.

El president Puig a l’acte d’Alacant va fer una proposta de reforma que mereix ser escoltada, igual que el president Sánchez està desenvolupant unes converses per integrar la diferència que mereixen ser respectades. Llei i diàleg, són dos àmbits profundament constitucionals. La Constitució va ser atrevida i valenta per integrar a l’altre, al diferent, al que no és com jo, ni pensa el mateix que jo.

I tal vegada els filòsofs siguen uns il·lusos i les seues idees siguen molt utòpiques, però el gran Habermas a finals del segle passat va fer una proposta per superar el gran problema del nacionalisme que mereix ser escoltada. Habermas és alemany i sap molt bé tot el que poden provocar els sentiments identitaris exacerbats, per això és un europeista convençut.

Ell parlava de patriotisme de la Constitució. No sé si el terme és el més adequat i si s’acaba d’entendre del tot, però crec que assenyala una solució per a la qüestió territorial a l’Estat espanyol i no tan sols ací. Les societats actuals, diu Habermas, són complexes i cada vegada més plurals. Les identitats nacionals ja no poden ser el ciment que ens integra socialment.

«El que uneix als membres d’una societat que ve definida pel pluralisme social, cultural i per diferents concepcions últimes del món, no pot consistir en altra cosa que en principis abstractes i en procediments formals (...) generats pel mig del dret». Els valors nacionals ja no poden ser els que ens cohesionen per viure junts. Els principis integradors són principis abstractes, formes democràtiques, drets compartits, regles de joc consensuades. Tolerància, reciprocitat, diàleg, reconeixement o els vells i sempre nous ideals de la il·lustració: llibertat, igualtat, solidaritat. Després cadascú que tinga la religió o creença que vulga i el sentiment nacional que més li ompli.

Es tracta de superar vincles històrics, lingüístics, religiosos, racials, tradicionals o de gènere a l’hora de constituir la comunitat política. En aquest sentit és en el que diem que la identitat nacional és prepolítica. No es tracta de nacions, ni de nació de nacions, ni de plurinacions, es tracta d’Estat social i democràtic de dret, i després lleialtats plurals i compartides.

Aquests sentiments identitaris tan importants i tan valuosos per cadascú de nosaltres tenen molt de sentit, però no poden constituir la raó última de l’acció política. Ja que es parla d’independència, és la política la que progressivament hi ha d’independitzar-se dels sentiments nacionals. Mal que es pese a espanyolistes, catalanistes o basquistes, serbis..., les seues identitats ja no poden constituir el sentim últim d’una política que vulga plantar cara als grans desafiaments del segle XXI: globalització, moviment de capitals, canvi climàtic, quarta revolució industrial, societat 5.0, moviments migratoris, etc, etc. Ho entendrem?, Ho entendran?

*President de la Diputació