Benvolgut lector, quan escric aquestes línies encara tinc el cor content però, al mateix temps, encara em fan mal les cames. I és que, un any més, vinc de participar en el que ha sigut la 57 edició de la Pujada a peu al Penyagolosa. Marxa tradicional que obri la temporada d’excursions i activitats culturals del Centre Excursionista de Castelló (CEC). Marxa que des de fa més de mig segle recorre anualment el mateix camí de Castelló al Santuari de Penyagolosa, és a dir, el ja conegut ‘sender de la lluna plena’ perquè es camina durant la primera lluna plena de l’any que sol caure els primers dies de gener. Marxa que, si bé és cert que en origen té a veure amb la restauració de la vella fita geodèsica del Penyagolosa i amb la instal•lació (sobre ella) d’una creu similar a la de l’ermitori del Lledó i d’una xicoteta imatge de la Patrona de Castelló en la seua base, ara, en l’actualitat i des de fa molts anys, es pot dir i així ho crec perquè ho visc, que és una activitat que sense renunciar al seu origen està totalment secularitzada i possiblement, s’ha transformat en l’excursió més popular del CEC.
En qualsevol cas, i perquè el CEC és, tal com diuen ells mateixos “una escola de civisme i democràcia que defensa la nostra identitat cultural i històrica, un lloc on s’aplega gent que aprecia la natura i la seua pervivència digna”, la 57 edició de la Pujada a peu al Penyagolosa, la d’enguany, igual que totes en les quals he participat, és i han sigut una vivència que fomenta l’amistat, la salut, la proximitat a la natura i els nostres pobles amb les seues cultures i tradicions, etc. És a dir, és una forma d’estimular el coneixement i l’amor per les nostres terres i les seues gents. Per això, les paraules més habituals en el recorregut solen ser: “recolza’t, Lloma Bernat, Font de la Penella, tombet, camí dels Pelegrins, Marinet, la rambla de la Vídua, Sant Miquel de Torreselles, romaní en flor, conill en caragols, Borriol, agafa’m la mà, olla de l’Alcalaten...”.
Benvolgut lector, si el que s’ha dit fins ara solament expressa la veritat, companyonia i alegria, confesse que no tot ha sigut bonic. I és que, malgrat l’esforç de Manolo Bellido i la seua gent del CEC, durant la travessia es veuen camins que s’han perdut o han sigut descarnats per les motos, zones on abunden els cartutxos buits i oblidats, pals de senyalització trencats, etc. Per això, sol•licite, que gent com Ximo Puig, president i morellà, promoga acords i diàlegs que ajuden a mantenir les rutes, les organitzacions i els santuaris emblemàtics de la nostra cultura i identitat. H
*Experto en extranjería
