Han passat només tres dies des que vam pujar a la Magdalena i he tornat a comprovar, són ja molts anys d’observació, que pràcticament ningú es menja el rotllo símbol de la nostra festa. Açò és exactament el que passa amb la gent quan ens escolta a nosaltres, els polítics.
És difícil de vegades evitar estendre’s en explicacions més o menys profuses, donat que les solucions a aquelles qüestions que més ens preocupen (treball, sanitat, models educatius, dret a l’habitatge...) són molt sovint complicades de trobar i, conseqüentment, també d’explicar. Allò de les soluciones complexes per a problemes complexos.
Ja vaig tractar-ho en un article anterior, aquells a qui ens mou millorar la vida de la gent ens agrada que les persones que seran potencialment beneficiàries de les nostres polítiques disposen de tota la informació, però hem de reconèixer que cada vegada tenim menys temps per escoltar els altres immersos com estem en les nostres vides accelerades. Davant esta situació, ens queda decantar-nos per la canya. Així és, la clau estarà en la nostra capacitat de síntesi, de ser contundents («canyers», si em permeten l’expressió), per col·locar els nostres missatges al mateix temps que contrarestem l’efecte dels lemes dels adversaris.
Ho tenim fàcil? Fàcil igual no és la paraula, però jo pense que ho tenim a tocar. Mireu, en la meua opinió estem condicionats per un cert complexe, que ens han induït l’opinió pública com l’opinió publicada, segons el qual ens han fet creure que les nostres propostes, d’allò més lògiques i articulables, podrien ser qualificades d’extremistes, radicals, inassolibles o absurdes. Res més lluny de la realitat i per demostrar-ho, anem a fer un exercici: «si hem tingut poca fortuna, està bé que l’administració ens done un altra oportunitat», «si estem malalts tenim dret a assistència sanitària i medicaments», «totes les xiquetes i xiquets han de tindre cobert el seu dret a l’educació», «els homes i les dones hem de tindre les mateixes oportunitats, «no pot haver famílies desnonades mentre hi ha milers de pisos buits», «no està bé utilitzar diners públics per espectacles on sofreixen animals», «volem respirar aire net», «els turistes han de contribuir mínimament a les despeses que generen», «totes les persones tenim dret a un salari digne», «les persones amb mobilitat reduïda han de poder accedir als mateixos espais que la resta», «la nostra gent major té dret a ser cuidada sense discriminació per motius econòmics», «els agricultors han de poder cobrar preus justos», «s’ha de protegir al xicotet comerç», «hem de preservar els nostres paratges naturals de l’especulació», «els corruptes han de respondre amb el seu patrimoni», «els pensionistes amb ingressos baixos no han de pagar els medicaments» o «no ens podem permetre perdre talent jove per l’emigració a altres països».
En només un paràgraf 16 mesures molt concretes i que cap altra força política podria incorporar en la seua totalitat i a la vegada mesures que, per defensar-les, sembla que ens converteixen en radicals en un món accelerat en el que altres tracten de treure el cap dient que reduiran els impostos als que hereten 800.000 euros o que es podran resoldre els conflictes a tirs perquè estarà permès portar armes al damunt. Confonen donar canya amb tirar quatre masclets.
La canya com a normalitat.
*Diputat de Podem a Les Corts
