“Qué despago. ¿Y ahora qué hacemos? ¿Solo 8 meses? ¿Pero este señor no era del PP? ¿Cómo es posible que solo le condenen a 8 meses? Yo creo que habría que condenar a todos los miembros y votantes del PP. No hay derecho a que haya gente que no sea de izquierdas”.
Este va ser el primer comentari, entenc que amb vocació irònica, que algú va escriure en un digital, sobre la notícia de la condemna de 8 mesos de presó, més pena d’inhabilitació i multa, a Francisco Martínez, que fins a la denúncia de Compromís havia estat alcalde de Vall d’Alba i vicepresident de la Diputació, durant 20 anys.
Amb independència de que la pena siga tant severa com caldria, o de que encara quede per jutjar la causa major, la del presumpte enriquiment il·legal en els seus anys d’alcalde; el que ja tenim definit per sentència judicial, és que era un delinqüent. Algú que usava la política per al seu enriquiment personal, en detriment del bé comú, i per tant causant greu dany a l’interés públic. Res sorprenent si recordem que va ser la mà dreta de Carlos Fabra, condemnat per no pagar els impostos d’uns ingressos irregulars dels quals no va saber explicar-ne la procedència. El número 1 a la presó. El 2 condemnat a presó.
I malgrat això, hi ha qui considera que és una mena de persecució als càrrecs públics, militants i votants del PP. I això passa la setmana en què alguns empresaris reconeixen financiar les campanyes del PP, o el mateix dia que ha de dimitir un ministre per formar part d’un entramat amb fons a offshare, i evitar així pagar impostos al país que li paga el sou. I tot dos dies després que Rita Barberà haja d’anar a declarar, o el mateix matí que declara també Francisco Camps. Mentre l’alcalde de Granada és detingut o descobrim que Aznar estafava al fisc.
Però aquell senyor manté amb una ironia mal travada que tot és una persecució ideològica perquè alguna gent odia al PP. Tot això només té una explicació: el bon senyor pateix l’anomenada síndrome d’Estocolm. És a dir, un estat psicològic en que la víctima d’un segrest desenvolupa una relació de complicitat amb el seu segrestador. A vegades, els ostatges poden acabar ajudant els captors a aconseguir els seus fins o bé a evadir la policia. A mi no se m’acut cap altra possibilitat. Este senyor, i els milions de votants que encara té el PP, han de patir alguna mena de síndrome semblant.
El PP és un partit corrupte, i les sentències ho van mostrant com una persistent gota malaia. I els seus càrrecs ho són gràcies a les trampes. Tot ha eixit de les nostres pròpies butxaques. Seguir ajudant-los a fer-ho, només s’explica des d’una psicopatologia. H
*Vicealcalde de Castelló
