+
Accede a tu cuenta

 

O accede con tus datos de Usuario El Periódico Mediterráneo:

Recordarme

Puedes recuperar tu contraseña o registrarte

 
 
 
   
 

Opinión

 

Tribuna

Stolpersteine

Gunter Demnig, per recordar les víctimes del nazisme, va posar llambordes davant cases que havien sigut dels jueus abans de l’Holocaust

 

Stolpersteine -

TOMÁS Escuder
18/10/2020

L’enorme diversitat del món ens sorprén cada dia amb noves mostres. Però és aquesta mateixa diversitat la que de vegades ens atabala, i que també ens parla de les particularitats de la nostra pròpia existència.

Enmig d’aquesta mena de maremàgnum incert i extensíssim resulta necessari saber quines característiques pròpies tenim, tant individualment com col·lectivament, per a poder situar-nos amb precisió. I, d’aquesta manera, no perdre el rumb.

Perquè de rumbs n’hi ha molts i no tots són encertats ni agradables. El millor que hi ha per a tenir una certa perspectiva, principalment com a societat, és donar ullades de tant en tant al nostre voltant més immediat. Que en termes de nacions i estats és Europa. La resta, per raons històriques, ens sol quedar molt lluny en molts aspectes per fer una comparança o buscar un exemple. Tot i que n’hi ha. I de bons.

Però si mirem, com hem dit, al voltant més proper podem observar i fins i tot copiar experiències que ens poden influir i marcar.

Fa relativament poc vaig viatjar a Alemanya. Concretament a la ciutat de Mainz o Magúncia en la nostra llengua. Era qüestió de felicitar una antiga amiga que complia vuitanta-tres anys. Waltraud Reuter és una germànica cent per cent. En tots els sentits, i això fa que les nostres mirades, tot i ser coincidents sovint, divergeixen en temes concrets. Però aquesta vegada el viatge va tindre dos moments àlgids. No tant la pròpia celebració com el passeig llarg que vam fer un matí de sol discret per la ribera del Rin, aquest riu tan internacional i que ha carregat tanta gent i cultura. I també, desgraciadament , massa guerra i misèria entre les nacions que traspassa.

Al dia següent em va voler mostrar un detall, petit, que havia començat feia poc per ciutats alemanyes i que estava prenent embranzida. Era un moviment iniciat per Gunter Demnig , un artista alemany que, per recordar la memòria de les víctimes del nazisme, havia començat a incrustar una llamborda al davant d’algunes de les cases que havien estat propietat de jueus abans de l’Holocaust. En diuen Stolpersteine, que significa alguna cosa com Pedres de topada . És a dir, una pedra amb la qual un entropessa.

Són de la mesura d’una llamborda standard, de les que al país n’hi ha tantes en molts carrers o places perquè els alemanys no tenen por que per aquesta qüestió els consideren antiquats. Són metàl·liques, de bronze, i se n’hi ha posat més de 75.000 en unes 1.800 ciutats europees. Mesuren uns 10 cm per 10 cm. El que s’ha inscrit és bàsicament els noms de les persones que hi vivien i que foren arrestades o deportades. La gent que hi passa per davant es veu obligada a abaixar la mirada i fins i tot inclinar-se, i, d’eixa manera, esdevé com un símbol de respecte pels desapareguts o deportats pels nazis. El moviment de l’artista es va convertir ràpidament en un acte que ultrapassava de llargues el pla merament artístic. És el que ell volia i la creació artística no va ser, com tantes vegades, com sempre en realitat, un simple acte plàstic, estètic. Ni Bernini ni Mallol o Berruguete ni el nostre Adsuara feien art eixit del no res. Sempre hi ha al darrere una circumstància, una voluntat o un desig. Una altra cosa és si no ho volem vore. L’acte de ficar llambordes s’ha convertit en eixos països en un moviment que indica un passat cruel. Amb la intenció de no repetir-lo.

Aquestes pedres, que a la ciutat de Magúncia són nombroses, em van provocar una reflexió primera, instintiva. Què havia passat per a que nasquera aquest moviment? I precisament en aquests territoris? Què va fer que algú s’hi posara a descobrir una micro història relativament recent? Què es volia dir amb les pedres?

No anem a descobrir ara ací la història encara recent del que va succeir a l’Europa central. És prou coneguda. Allò però, que resulta interessant és la capacitat del record i del diàleg. En les seues múltiples formes. Que també poden ser les de la simbologia urbana.

En aquests països europeus, que no són tan iconoclastes com ho som els mediterranis tal vegada per l’abundància que tenim de pedres venerables, el paisatge urbà es considera un bé primordial. Més: l’atenció i bellesa dels entorns , carrers i places és un fet altament acceptat per la ciutadania. Que veu en la seua destrucció o desaparició com s’ha fet ací, una desgràcia i una incompetència exagerada.

No podríem nosaltres, la població valenciana en general i individualment també, considerar que copiar les coses bones i convenients d’altres societats ens podríem fer més cívics? Més amorosos amb el patrimoni col·lectiu?

No cal ser ni pessimista ni destructiu. Perquè els mediterranis, com els altres pobles, els del nord i centre inclosos, també tenim i hem demostrat de sobres un fum de valors positius. Sabem ser solidaris i justs. I reconèixer allò que és bo i el que no. I entenem el que insinuà el filòsof Habermas , alemany ell, sobre el que l’esfera socialimporta i que si aquesta la fem funcionar tots, amb una certa insistència i ànim, els avantatges per al conjunt de la societat seran grans.

Certament copiar Alemanya, les parts bones que en són moltes d’ eixe país que generalment tant admirem, podria beneficiar-nos.

Com es podria fer això ací? Hi ha moltes i diverses maneres. I en dos aspectes positius. Imaginem que, ja siga des d’una proposta municipal o sobre la base d’un moviment popular, es prenguera la decisió de posar en algunes cases de la nostra ciutat o dels nostres pobles, unes plaques a la manera de les llambordes que indicaren el lloc on va néixer o viure o morir una persona significativa per a eixa societat. No té que limitar-se tampoc només a persones. Tenim exemples on un rètol o una placa indica on es va signar un contracte important o es va produir una reunió de valor cabdal i certa.

D’alguna manera aquests recordatoris poden ajudar-nos a comprendre com van succeir fets que, encara que no apareguin en la gran història tenen valor per a nosaltres. El nostre País està massa escàs de figures imitables. Els nostres fills i filles tenen sovint més referències americanes que no europees, espanyoles o valencianes.

I aquesta és una mancança, un dèficit, que només podem emplenar des de la nostra voluntat. Precisament, per acostar-nos a eixe desideràtum social millor, podem observar com en llocs propers a casa nostra han aparegut iniciatives per a posar llambordes davant cases de gent que s’ho mereix. Amb eixa forma o amb una placa, un rètol, nosaltres podríem recordar el passat i mostrar a la ciutadania que som conscients d’on venim . I que si volem passar avant com un poble mínimament culte cal que ho fem constar. Per nosaltres. Però també per a qui ens visita. O per a que l’emigrant que viu ací puga integrar-se un poc més.

És amb xicotetes coses com César va construir un imperi. A nosaltres no ens cal tant! H

*Sociòleg i traductor