Ala meua filla, mestra! En aquests dies de tornada a les aules, escric des de l’enyorança. Fan molt que enyorar quasi quaranta anys de pissarra, més de trenta a l’Institut Penyagolosa, vint-i-un com al seu director. Quant he aprés, quant m’han ensenyat els meus companys i companyes... I també els meus alumnes. Quant he gaudit d’una professió que obri finestres al món i prepara per a la vida. En una narració magnífica i entranyable explica Eduardo Galeano com una xiqueta de terra endins en una excursió de l’escola, veu per primera vegada la mar. Queda extasiada, aclaparada per la immensitat de tot el que té endavant i agarrant la mà de la mestra li diu: «ensenya-me a mirar». Humilment, espere haver ajudat a mirar a un bon grapat d’alumnes de Castelló. Però l’enyorança no oculta la dificultat. Comença el curs més complicat que moltes generacions de docents hauran enfrontat. La pandèmia ens presenta escenaris difícilment imaginables. Tot pot passar, però la Generalitat valenciana no ha improvisat i marcades les línies generals pel govern central, ací s’han fet els deures: acord en els sindicats, contractació a temps de 4.334 professors/es més, plans de contingència, grups de convivència estable, ràtios de 20 alumnes per aula, mesures de protecció, readaptació d’espais i presencialitat. I aquest és el tema: la importància de la presencialitat.
Hi ha corrents, incrementades per la circumstància de la pandèmia, que advoquen per l’educació, però no per l’escola. Aquesta apareix com un vestigi del passat. El xiquet o xiqueta no haurà de desplaçar-se a l’aula, un lloc incòmode i avorrit. Tot l’alumnat connectarà amb el professorat de manera directa i interactiva i rebrà tota la informació que necessite. No calen horaris ja preestablerts, ni normes uniformitzadores. L’educació en xarxa és la solució.
Aquesta visió oblida que, sent important els continguts, la informació, les matèries, la connectivitat, el primer aprenentatge de l’escola és ensenyar a conviure, saber viure en grup baix certes normes, estar al costat de altres éssers semblants, però que no són ni família, ni amics. Cal descobrir a l’altre com a digne de respecte i partícip en una comuna humanitat. I això ni ho ensenyen tan sols els pares, ni ho ensenya Internet. El mestre, la mestra, no tan sols instrueix, sinó que dona protecció, companyia, però ofereix també resistència: norma, obligació, deure. Què gràfica la imatge que els infants creixen com l’heura, necessiten quelcom al que agarrar-se i quelcom que els oferisca resistència. Autoritat ve d’auge i aquest verb llatí significa ajudar a créixer.
Filosòficament parlant, l’escola és necessària perquè ajuda a passar de la particularitat a la universalitat. De la particularitat que suposa la pròpia casa, el propi llar, la família de cadascú, la religió que es professa, l’estatus social en el qual s’està, i accedir a la universalitat de la ciència, de la matemàtica, de la raó, dels drets humans, de valors socials universals i igualitaris. Passar del jo al nosaltres. Ningú aparell ensenya a conviure com un ésser humà lliure a un altre ésser humà. I això ho fan els docents, per això són tan importants i mereixen tot el respecte, el suport i la consideració d’una societat, que sovint s’oblida d’ells.
Tots eduquem i condensa molta veritat el famós adagi que fa falta tota una tribu per educar un xiquet. Educa la família, el grup d’iguals, els espectacles, la vida en societat, les cadenes de televisió, etc, etc. I de vegades, unes instàncies eduquen en una direcció i unes altres en la direcció contrària, però l’escola és l’eina educativa essencial. Els vells sofistes ja a Grècia, definien l’educació com l’adquisició d’una segona naturalesa. Aquí actua l’escola! Que l’infant aprenga que no està sol, que no és un jo únic, objecte de veneració i reverència, si no que hi ha altres éssers, semblants a ell. I amb ells haurà d’interactuar, gaudir i renyir, pactar i amar. I que sàpia que tots dos són fràgils, vulnerables, units sempre per una comuna humanitat. H
*President de la Diputació de Castelló
