La proporció de les coses

No seré jo qui negue ni la magnitud ni els perills de la crisi en la que estem, i estarem els pròxims anys, submergits fins les orelles. No seré jo qui diga que la preocupació que contrau els músculs facials dels nostres dirigents polítics no està justificada. No gosaré discutir la conveniència de tantes mesures preventives, plans de rescat i operacions d´aval que no paren d´aprovar governs d´ací i d´allà. No esperen, per tant, que pose en qüestió la necessitat de dedicar al tema de la crisi fulles i fulles de diari, minuts i minuts d´emissions radiofòniques, programes de televisió, fins al punt que ja no em sorprén que les converses de bar s´alimenten ara de les fluctuacions de la borsa i les hipoteques contaminades en lloc d´ocupar-se de les proeses (o les misèries) futbolístiques de l´equip de la localitat, com ha estat el costum ancestral. Ara bé, deixen vostés que els diga que em sembla que hem perdut el sentit de la proporció de les coses.

Intentaré explicar-me: l´última frase que m´ha commogut no l´ha escrita cap poeta, no l´he trobada en cap llibre. L´última frase que m´ha eriçat la pell la vaig llegir en un diari. L´havia pronunciada un camperol nigerià, de nom Hadijata: "La fam és tan aguda que et torna boig. Encara que veges que arriba el teu pare, amagues el menjar", deia. Dijous passat, 16 d´octubre, ja saben vostés, se celebrava el Dia Mundial de l´Alimentació i alguns diaris van aprofitar l´ocasió per dedicar-li un raconet a la situació de la fam en el món. Un raconet només per a unes dades que posen la pell de gallina. Segons Unicef, hi ha més de 800 milions de persones que no tenen el menjar imprescindible per a sobreviure, que passen gana, doncs, de manera habitual. I totes elles, diu l´organisme internacional, en països en procés de desenvolupament, que no deixa de ser un eufemisme amable per a segons quines situacions. I, quina terrible paradoxa, 3 de cada 4 d´aquestes persones amb problemes de malnutrició són xicotets agricultors, gent que produeix aliments per a guanyar-se la vida. Però que així i tot passa gana. Les xifres maregen, ja els ho deia. Però encara fan vindre més mal de cos les causes.

Vegen, si no: la producció mundial d´aliments dóna per sustentar el planeta sencer, segons els entesos. En 2007, de fet, va augmentar més que mai, però això no va alterar la progressió de la fam, que també va afectar més gent que mai. La raó és senzilla i cruel: la distribució dels aliments està, a nivell mundial, en mans d´unes poques multinacionals, que fan i desfan segons els convé. Són elles, en bona part, les culpables que els mateixos agricultors no tinguen què menjar. Les que compren a baix preu els productes del camp i els vénen tan cars com poden, fins el punt que els mateixos agricultors passen fam. I aquesta situació, segons les previsions, encara s´accentuarà més amb la crisi. De moment, l´especulació amb fons d´inversió agrícoles ja ha provocat un nou augment del preu dels aliments: o siga, més fam encara. En els països africans més pobres, i situats en bona part al marge dels mercats internacionals, la fam té altres causes: la desestructuració social, l´ensulsida del sistema econòmic tradicional, les guerres, la manca de recursos per posar en conreu la terra. Però, d´una manera o altra, també ells acabaran pagant la crisi. Segons Olivier Longué, director general d´Acció Contra la Fam, caldrien 3.000 milions d´euros per acabar amb la malnutrició en el món.

Coincidint amb el Dia Mundial de l´Alimentació, els diaris es feien ressò també d´una altra notícia. El pla de salvament del sistema financer i bancari europeu, al qual es destinaran 1,7 bilions d´euros, va obtenir el recolzament dels 27 caps d´Estat i de Govern de la Unió Europea en la primera jornada d´una reunió en la que, sobretot, s´havia de parlar de la crisi financera i les caigudes dels mercats borsaris. Fem ara una senzilla equació, si els sembla: un hipotètic pla de rescat que intentara acabar amb la tragèdia de la fam ens costaria únicament el 0,11% del pla previst per a salvar el xiringuito financer europeu. I ara, si em permeten, els deixe que extraguen vostés mateixos les conclusions.

Escriptor