Julián Grimau

La mort continua sent una espècie de tabú, una barrera que ens imposa tant de respecte que costa parlar d’ella obertament, i que obliga a certs convencions i entre elles, intentar sols traure un record positiu i obviar la part negativa, pel respecte al seu entorn, com a mostra de condol. No és elegant ni potser instructiu traure la porqueria, encara que recentment ens han posat fins dins la gola, a totes les hores, les imatges de l’assassinat de Gadafi, o ens han venut també l’assassinat de Bin Laden com un acte, igual que l’anterior, poc més que de justícia.

Imagine no és elegant ara parlar dels crims, de les sentències de mort, de la responsabilitat per acció o omissió i complicitat al formar part d’un govern dictatorial, però me cabreja i molt ara vore les televisions, els diaris, on tots s’omplin la boca alabant les bondats i encerts de qui va ser ministre de Franco, de qui, passada ja la dictadura, enlloc de guardar vergonyós silenci per la seua responsabilitat en l’assassinat del dirigent comunista Julián Grimau en 1963, ho justificava encara: qüestionable seria poder jutjat el paper del aleshores ministre de Franco defensant el crim; podríem pensar que eren altres temps, i que el seu pas per partits “democràtics” (AP-PP) i per la presidència de la Junta de Galícia l’havia apropat a estàndards democràtics, però en 2006, Fraga encara justificava l’assassinat d’aquest polític.

Ara, tot seran floretes i records positius, i mentre el cadàver de Grimau, i tantes altres persones assassinades per les seues idees o per defensar la democràcia, reposen en l’anonimat, en foses comunes moltes per desenterrar i localitzar, amb sentències de judicis falsos encara considerant-los culpables, altres, moren plàcidament amb funerals grandiosos com herois de ves a saber què. No desitge la mort de ningú, òbviament, però sí que la memòria siga just. Descansa en pau, Julián Grimau. H