Com cada primer diumenge de Magdalena ahir milers de castellonencs i castellonenques ens vam aplegar a la Magdalena. Allí vam cantar i vam ballar.
Després de dinar, seguint la ja tradició encetada per Matilde Salvador, es va fer l’homenatge als primers pobladors del Castell Vell. Però este any amb una xicoteta diferència, el ram de flors silvestres que sempre cau allà on les llegendes diuen que hi ha les pedres tacades per la sang dels moros, va ser llençat cap a la mar. Cap a la nostra mar mediterrània, pont de cultures durant segles però fossa comú en l’actualitat.
Sabem que milers de persones fugen dels seus països, tot i que ja quasi no apareix als informatius. Fugen de les armes, de la pobresa, de la temor, de la fam i del patiment. Posen la seua vida en mans de màfies per a les quals només valen el preu del passatge. Ixen dels seus països d’amagades, fan camí a peu i dormint al ras, sense tindre el mínim de menjar necessari i passant fronteres amb navalles.
MOLTES de les dones que arriben ho fan embarassades. No per cap pla maquiavèl·lic que els permetrà quedar-se ací amb més facilitat. L’embaràs ni és buscat ni està premeditat. Durant el camí les dones són violades, venudes o explotades sexualment. El cos de les dones continua sent un camp de batalla i el trajecte migratori les fa més vulnerables, per això pateixen doble injustícia i crueltat.
Qui vol viure eixe calvari per voluntat pròpia? Fa 75 anys, quan començaven les tradicions magdaleneres a la ciutat de Castelló, moltes famílies no podien compartir la romeria de les canyes per la repressió política o perquè la fam els havia obligat a fugir. És important recordar la història per a no repetir-la, ara que alguns apunten com a enemic a les persones que venen de fora.
Fem que la Magdalena siga un exemple de germanor, de convivència i d’acollida. Recordem quan les famílies dels pobles de Castelló van emigrar i convertim les muralles de la nostra ciutat en símbol de benvinguda.
*Diputada de Compromís
