8-M, justícia i dignitat

La ciutat de Castelló ret hui homenatge a Reyes Santamaria. Amb motiu de la commemoració del Dia Internacional de la Dona Treballadora, la nostra companya i regidora de Feminismes a l’Ajuntament de Castelló, Verònica Ruiz, li farà entrega del premi Olímpia 2020 en reconeixement a la seua trajectòria i compromís professional en el camp de la igualtat de gènere.

Aquesta és la nostra manera de donar-li les gràcies a Reyes, a qui hem tingut l’honor de tenir al capdavant del Servei d’Igualtat d’Oportunitats (SIO) municipal i dels diversos plans d’Igualtat impulsats a l’Ajuntament. També ha treballat Casa d’Acolliment per a Dones Maltractades de Castelló i gràcies al treball i la militància de persones com ella, la societat s’ha fet conscient que la violència és una qüestió sistèmica que va més enllà del maltractament físic o d’experiències puntuals i aïllades.

Sí, la violència de gènere és sistèmica, estructural. Les dones feministes que tinc al voltant m’expressen any rere any el seu malestar amb què ara al 8 de març se li anomene «el dia de la dona, a seques». «Això és purple washing neoliberal», em diuen. «Hui no és un dia per a celebrar el nostre gènere. Hui denunciem que la nostra força de treball i el nostre capital intel·lectual no cotitza com el d’altres cossos encaixats dins l’estereotip masculí». I així és i no ho podem negar.

Entre totes les reflexions que em comparteixen, va haver-hi una que em va remoure especialment la consciència. Una companya va apuntar que la darrera crisi econòmica no es va anomenar crisi ni es va considerar com a tal fins que els sectors productius masculinitzats no van començar a patir les condicions laborals que eren comunes als sectors econòmics feminitzats. La precarietat, els sous en negre, la manca de cotització ha estat una constant en les feines relacionades amb les cures, de les què s’encarreguen tradicionalment elles, ja siga a l’interior de la llar amb familiars directes i polítics o com a treballadores externes. Ara bé, per alguna raó (la que comentàvem més amunt) ningú vam considerar que estàvem patint cap crisi.

Parlem ara del sistema de cures, allò que ens proveu de benestar i que, ho saben i ho sé perquè ho veiem a diari, en moltes ocasion sosté gratuïtament. Aquesta riquesa, que no consta ni es comptabilitza en les xifres oficials, semblava ser mannà caigut del cel fins que el moviment feminista, en tots els seus vessants, va aconseguir introduir-lo en l’agenda política i mediàtica. No seré jo qui faça un mansplaining sobre el tema. Com a molt, podria remetre-los a autores com Silvia Federici, qui fa una excel·lent anàlisi sobre el caràcter patriarcal del sistema salarial i reivindica la necessitat de remunerar el treball domèstic i de desnaturalitzar que les cures han de fer-se per amor.

Enguany, el 8-M cau en diumenge i alguns no anem a treballar. És el dia perfecte per mirar-nos de portes cap endins i assentar les bases de la coresponsabilitat, companys. No per amor, sinó per justícia i dignitat.

*Portaveu de Compromís a l’Ajuntament de Castelló i a la Diputació