I ara què?

Encetem una nova setmana amb l’esperança que, a nivell de contagis, siga més positiva que l’anterior. Perquè la que tot just hem acabat, ha sigut per oblidar, ja que pràcticament a diari em superat el rècord total que marcava la jornada anterior. Per tant, esperem que esta siga, almenys, un poc millor, perquè si no l’ambient serà insuportable.

No cal ni dir que no sóc expert en medecina, ni viròleg, ni epidemiòleg. Però és evident que si alguna cosa no funciona, s’ha d’actuar. O com a mínim canviar el model vigent, ja que si ha pogut ser vàlid en un determinat moment, potser s’ha quedat obsolet i és hora de modificar-lo.

En eixe sentit, no sé quant de temps més podrem aguantar amb el ritme de contagis dels últims dies. No només mentalment, socialment i emocionalment, sinó també en la pràctica, amb els hospitals reduint cada vegada més la seua capacitat d’actuació, les UCIs omplint-se i el personal treballant de valent durant setmanes i setmanes.

Intente veure el got mig ple. I a pesar que moltes vegades les excepcions sembla que siguen la regla general, no ho crec així. I ara tampoc no ho faré. Ho dic perquè crec sincerament que els passat Nadals la immensa majoria de la gent s’ha comportat correctament, ha seguit les instruccions marcades per les autoritats sanitàries i ha reduït en la mesura del que ha estat possible els sopars i dinars amb altres persones. Això és, si més no, el que he sentit dels que m’envolten este temps. I me’ls crec.

Si quasi tots hem fet el que corresponia, no s’explica que la minoria haja produït la situació que tenim. Hi deu haver alguna cosa més que se’ns escapa i que, per tant, demana de mesures extraordinàries o, si més no, diferents de les que tenim. Perquè la realitat és que, un any després de començar amb tot este malson, estem pitjor que aleshores. I no pot ser. H

*Alcalde de Betxí