La celebració del Diumenge de la Paraula de Déu constitueix una ocasió perquè ens preguntem sobre el lloc que aquesta ha d’ocupar en la vida de l’Església i en la nostra com a deixebles del Senyor. Vivim moments en els quals experimentem dificultats serioses per a l’evangelització; en els que, fins i tot a l’interior de l’Església, es dóna prioritat al fer sobre el creure, amb el que el testimoniatge cristià pot perdre profunditat espiritual. En aquesta situació hem de preguntar-nos quina resposta estem cridats a donar per buscar camins per evangelitzar el nostre món i alimentar la nostra fe, de manera que la vida cristiana no es converteixi en un mer activisme.
La resposta a aquesta inquietud passa per redescobrir la Paraula de Déu com aliment de la nostra vida cristiana i fonament de la missió evangelitzadora de l’Església, ja que els cristians no hem d’oblidar que no ens prediquem a nosaltres mateixos, sinó a Jesucrist.
La Paraula de Déu no pretén únicament informar o ensenyar; va dirigida al cor i té força per transformar-lo. La reacció dels deixebles d’Emaús, quan després de reconèixer al Senyor en la fracció del pa recorden la conversa amb Ell durant el camí, ens pot ajudar a comprendre la seua eficàcia transformadora: «No és veritat que els nostres cors s’abrusaven dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures?» (Lc 24 32). Per això en ella trobem diferents tons.
Quan ens situem davant l’Escriptura ens hem de fer dues preguntes: Què diu la Paraula de Déu? La inquietud per trobar la resposta a aquest interrogant ens portarà a aprofundir en el seu estudi, sempre profitós per a la fe, i ens deslliurarà d’interpretacions arbitràries. La segona pregunta és: Què em diu?
Aquesta ens ha de portar a obrir el cor perquè la Paraula siga per a mi esperit i vida; i a posar-nos a la seua escolta en actitud orant, per a què el que el Senyor vol realitzar en nosaltres siga una realitat. H
*Bisbe de Tortosa
