Una companya em va ensenyar que allò que no es nomena, no existeix. Aquesta és una de les coses que aprenem de la lluita feminista i m’ha vingut a la memòria perquè demà és el Dia de les Treballadores i els Treballadors. Però des de fa prou de temps, els conservadors i la dreta l’anomenen Dia del Treball, com si «el treball» no el férem vostés o jo, com si fóra una mà invisible (la mateixa que volen que regule el mercat) la que fa el treball per nosaltres. I és que si no ens nomenen, no existim. I si no existim, quins drets hem de demanar?
Demà és un dia per a reivindicar, i molt, perquè aquest ha sigut un any molt dur. Alguns hem continuat treballant, de fet algunes persones ha pogut accedir a nous llocs de treball per la pandèmia. Altres, molts altres, han vist tancar els seus negocis, han hagut de portar els treballadors i treballadores a l’ERTO. I també hi ha moltes, massa, que s’han sumat a la dura xifra de l’atur. Feia uns anys que aconseguíem baixar-la, a poc a poc, però la pandèmia l’ha revifat, especialment en els sectors joves de la població.
Demà cal reivindicar perquè aquest era l’any en què l’Ingrés Mínim Vital s’havia de sumar a la Renda Valenciana d’Inclusió. Calia eixe escut social, calia no deixar ningú enrere, però la desídia del ministre socialista Escrivá ha fet que aquesta ajuda necessària no arribe. I quan arriba, ho fa malament.
Mentre la situació d’atur s’incrementa, ens trobem amb notícies contradictòries com la que publicava aquest diari: la construcció té carència de personal davant d’un increment de la feina. Davant d’aquestes contradiccions, quin camí ens queda? Doncs la gran aposta per la formació professional.
Amb l’arribada de Vicent Marzà a la Conselleria d’Educació la realitat de la Formació Professional va començar a canviar. L’exemple clar és l’FP de Química, amb eixida laboral immediata. Perquè Castelló no tenia formació professional de química. Tenim un polígon industrial petroquímic i un clúster ceràmic amb projecció internacional des de fa dècades, però... fins que no va governar Compromís a cap conseller li va interessar crear ací la formació específica per a aquest mercat.
I ací estem, amb una pandèmia que ens ha generat una crisi no sols sanitària, sinó també laboral i social. No sé si aprendrem d’ella i anirem avançant cap a una economia verda que cree nous llocs de treball, o per contra persistirem en la creença que tot tornarà a ser exactament igual. De tot açò, i novament a proposta del secretari autonòmic d’Ocupació, Enric Nomdedeu, ha nascut una iniciativa que vol millorar la productivitat, la qualitat de vida i la competitivitat: la setmana laboral de 32 hores. Moltes firmes ja l’apliquen i els resultats són positius.
Mentre tot això passa, el ministre Escrivá ens amenaça amb pitjors pensions pera la classe treballadora i amb gratificar més encara a les retribucions més altes. Definitivament, demà hi ha molts motius per cridar, reivindicar i recordar que les treballadores i els treballadors existim i mereixem treball i pensions dignes.
Portaveu de Compromís a l’Ajuntament i la Diputació de Castelló
