Dèficit d’escriptura

La veritat és que l’escriptor podia afirmar una cosa semblant perquè ell, lector consistent, voraç i empedreït, s’ho empassava tot avall. Assaig variat, tractats científics, història, biografies, llibres d’art o de gastronomia. També de novel·la perquè, mentider com era, a la seua biblioteca en van trobar abundantment. Només en va escriure una. I no era sinó el relat semi novel·lat de la vida al seu carrer. De fet, com és cosa sabuda, es passava la vida amb tres feines constants i delicioses: viatjar, llegir i escrivia. Ah! I menjar també.

Però si afirmava el que afirmava s’ho podia permetre també perquè en el seu entorn, tant a la Catalunya estricta com en la seua comarca empordanesa, el volum d’escriptura era copiós i ample.

La lectura i l’escriptura, tan lligades, han tingut un paper molt important en la vida de les persones. I de les societats. No és massa difícil trobar individus que exerceixen una cosa i l’altra quasi simultàniament. I és que llegir ens ajuda a superar moltes adversitats. I diverteix. Una autora que ara està molt de moda, Irene Vallejo, ha dit que quan la mort rondava massa a la seua vora, amenaçant son pare i el seu fillet, obtenia un cert descans mental amb el llibre que sempre duia a la bossa i que fins i tot en moments circumstancials i breus l’endinsaven en un univers aliè a les maleses que havia de suportar. Al costat de la lectura ella sempre hi tenia, també, el recurs a l’escriptura.

Fenomen que com he dit dalt va lligat molt sovint.i ha molta gent que escriu. No per publicar forçosament sinó tot simplement per explicar-se un fet, una vivència. Per entendre millor. Escriure té l’efecte de descarregar-nos de pensaments. Siguen bons o roïns. Tinc amics i coneguts que escriuen. I els anime constantment a que ho facin. I també a que publiquen. Per a que en quede memòria de la vida de les persones comunes i les futures historiadores tinguen fonts considerables sobre el desenrotllament de les vides normals de gent normal. La història ha estat massa sovint escrita des de la lectura de les grans obres. I no sempre són veritat.

La meua amiga sentimental escriu els somnis que té. Des de fa molt de temps. I li agrada i persisteix. Sembla que en un nivell personal és una pràctica prou estesa. Però on sembla que fallem en alguna cosa. I de manera especial la gent valenciana, és en la descripció de la nostra realitat on fem curt. Escrivim de la persona.

I és cert que l’esforç favorable a la prosa, a la descripció, s’ha fet –gairebé exclusivament– a través de la novel·la i del jo.

Les altres formes han estat potser massa negligides: en els contes, la literatura de viatges, les biografies, les relacions, la literatura periodística, el nostre país és d’una pobresa i d’una monotonia indescriptibles.

És així. Som pobres en aquest tipus de descripcions. I si no el retratem, si no el descrivim, malament podrem conéixer-ne la realitat més enllà de la mirada fugissera, esporàdica i puc subtil i intensa que el treball de l’escriptura ens pot aportar. En altres societats, unes properes les altres llunyanes, la faena de descripció a través de les ferramentes al·ludides dalt, ha estat intensa. En francès, en alemany, des de l’anglès dels anglosaxons i via les nombroses traduccions cal no oblidar-ho això, podem saber moltíssim dels seus respectius territoris. De vegades més, tal vegada massa, per influències de la cultura americana imperant arreu i també a Europa, del que sabem de la nostra.

Quantes lectures fem, en la forma que siga, via novel·les, volums d’història, de viatges, assajos generals i més, sobre casa nostra?

En alguns moments històrics determinats, per raons de peremptorietat o per necessitat d’explicar allò que era incomprensible, hi ha hagut homes i dones que, exposant fins i tot la seua vida, van escriure. Als camps de concentració dels nazis, presoners a punt de la mort, tiraven mà d’un paper escàs i una llapissera amagada per mostrar la infàmia. Però també en un intent de poder escapar-se de la realitat. Als camps de presoners del franquisme, a l’exili, hi havia homes i dones que escrivien cartes per donar constància del dolor de la derrota social i la desfeta i amargura personal.

Hi ha veus que diuen que la gent jove no llegeix. Les enquestes proven el contrari. I afirmen que és la gent jove, les xiques joves, aquelles que més llegeixen. I que ja hem superat, la ciutadania valenciana, la mitja espanyola. Massa allunyada encara de la que apunten els països europeus.

I el que es pot observar en premsa, en ràdio, poc en la televisió, és que aquestes dones joves són les que més escriuen. Enhorabona! Ens hem de felicitar per aquest avanç d’una forma d’escriptura diferent a la canònica en el cos social. I més encara. Aquestes escriptures parlen des de casa nostra, amb les nostres veus. Per a veure el que ací passa però també per a dur la mirada cap a fora. Qui hauria pogut pensar una situació similar fa dos dies? Però tot i això, malgrat que devem saludar el fet com un avanç considerable, encara cal que els esforços vagen ocupant tot l’espai.

Poesia

Encara tirem massa de la mà de la novel·la. La poesia, territori més igualat entre dones i homes, fa el seu camí modest, modestíssim i amagat. En la història hi ha exemples importants però que encara queden massa circumscrits als àmbits cultes i universitaris. I és una llàstima perquè hi ha molta història interessantíssima que segurament agradaria si fora coneguda. En les formes actuals d’escriure apareix ara una manera amena, quasi col·loquial diríem, que la fa encomiable.

On tal vegada anem més fluixos és en el camp de l’assaig. I com seria de bonic i agradable si ens poguérem acomparar a eixe poble tan admirat ací i del que ens sentim quasi germans per proximitat social i cultural, com son els italians. Itàlia, on podeu trobar en una estació de tren, en el quiosc de la d’autobusos o en un supermercat amb un expositor on , a preu molt assequible i en edicions populars però molt ben editades, els escrits dels clàssics. Dels romans i grecs, però també dels de l’època contemporània.

Si de vegades somniem en un món assenyat, cívic, satisfet, i divertit, ens adormim amb la mel a la boca.

I sabent que no lliguen els gossos amb llonganisses en totes les famílies del nostre país, sí que volem creure que escrivint i amb les lectures serem capaços de contribuir a l’edifici d’un món una miqueta més amable i culte.

El dèficit en l’escriptura no és, en aquest sentit, sinó una mostra més de com estem de lluny d’aconseguir eixa utopia tan humil com és reconèixer la terra a travès les paraules.

Sociòleg i traductor